Benvolgut Mariano,
Abans de llegir el contingut d’aquesta carta, et recomano que seguis ben còmode i et prenguis un parell de fortasecs. Si pot ser empassa-te’ls amb un parell de gots de whisky, que així et faran més efecte. D’acord?
Doncs bé, t’escric aquestes quatre línies per anunciar-te la meva decisió d’abdicar. La veritat és que ja tinc una edat, i algunes xacres que em fan caminar com el seu amic Fraga Iribarne en els seus últims temps. A sobre, quan aixeco la cama esquerra tinc problemes de meteorismes. Quan em fan llegir discursos m’equivoco de línia i el meu doble cada vegada vol cobrar més per aguantar dret aquella llauna de desfilades militars. Tu i jo només ens aguantem drets quan el que ens passa per davant és una desfilada de senyoretes d’aspecte saludable, oi Mariano? Tu en dius anar a caçar mulates i jo en dic anar a caçar elefants. Ai, perdona’m un segon que el marquès de l’Ensabonada m’ha d’eixugar les llàgrimes, quin fart de riure…
Us agraeixo molt, tant a tu com als teus companys de govern, la multitud de vegades que haveu insistit perquè prengués aquesta decisió. Moltes gràcies per interessar-vos tant per la meva salut. També els amics de l’Íbex 35 m’han insistit molt. Diuen que els temps han canviat, i que ara a l’estranger volen que a més d’enviar-los un viatjant de la meva experiència, i d’assegurar-los que ells també en trauran una propina, a sobre volen que els ponts encaixin, que els submarins no s’enfonsin i que el canals no costin més del que estava pressupostat. T’ho pots creure? Amb totes aquestes exigències, d’on es creuen que traurem els diners per a les seves comissions? El món està ben boig. Sort que encara tinc alguns amics que m’entenen, com el rei de l’Aràbia Saudita.
T’he de confessar, però, que res d’això ha estat decisiu a l’hora de prendre la determinació d’abdicar. Mira, Mariano, tu ja saps que tinc un fill que es diu Felip. El noi ja té una edat que, si no s’espavila, ja no serà a temps de cotitzar prou anys a la seguretat social. Fins ara havíem mirat de trobar-li feina enviant-lo a batejos i casaments, però sempre ens acabaven criticant pels escots que duien les seves acompanyants. La gent és com és, i quan veuen un parell de bones mamelles, ja no són capaços de fixar-se en les grans capacitats intel·lectuals i qualitats humanes de les senyoretes a qui pertanyen (les mamelles, vull dir). Al final em vaig haver de quadrar i exigir-li que al proper casament no s’hi presentés amb una Mama Chicho. Poc em pensava que el següent casament seria el d’ell. I va i se m’hi presenta amb una periodista divorciada, de família “ben avinguda” i anorèctica. A sobre tenen dues filles i les han de mantenir.
Les meves filles ja van passar pel mateix tràngol, i com que no podíem fer-les reines, mira com hem acabat. Si almenys ens haguessin sortir maques o intel·ligents en podríem haver tret algun profit, però la veritat és que són una mica justetes. Només cal veure els gendres que em van triar. Però per la Mare de Déu, si per una minúcia els enxampen: que si Noos, que si Aizon… Com es pot tenir tanta llana al clatell? Ara, que d’altra banda ja s’entén, perquè les noies són justetes en tot, menys a l’hora de gastar. Tu ja m’entens, oi, Mariano?
Ja comprenc que el dia que es faci pública la meva abdicació, els carrers s’ompliran de manifestacions de dol, i correm el perill que els ànims de la gent decaiguin fins al punt de posar en perill aquesta miraculosa recuperació econòmica que els teus companys de govern i tu haveu aconseguit. Aleshores les males llengües diran que ho heu aconseguit gràcies als diners europeus i al falsejament dels pressupostos. El món està ple de desagraïts, com si aquest no hagués estat el sistema per anar tirant de veta els últims quaranta anys…
Tanmateix, pensa que la plebs és molt voluble, i quan vegin el meu xicot amb uniforme se’ls passaran tots els mals, i fins i tot li cridaran allò de “Felipe, capullo, queremos un hijo tuyo”. I amb tantes emocions, els que s’ho passaran més bé seran els carallots del catalans. Segur que s’obliden de la consulta, i ja no caldrà que li aboquem diners a cabassos al Godó. M’han dit que el pobre es creu que és comte de veritat perquè el meu besavi va regalar-los el títol al seu besavi per pagar-li alguns favors. T’imagines, comtes uns editors de diari, i a sobre catalans? Ai, ai, que quan ric se’m mouen les plaques de titani que duc a la pelvis…
Em sap greu donar-te un disgust, però m’has de comprendre, n’estic tip que la Sofia i la Leti m’atabalin tan bon punt s’assabenten que sóc a casa (que, afortunadament, no és gaire sovint). El noi, en Felip, és bastant ensopit, i té la gràcia d’un peix bullit, però fixa’t en les imatges de quan jo era príncep i veuràs quina fila feia, i en canvi, mira ara que campetxano que sóc. Tinc ganes de treure’m del damunt les recepcions protocol·làries, les jures de ministres, les desfilades marcials i les inauguracions d’olimpíades i congressos. I no et preocupis, que no és per anar a caçar elefants, que amb la de vegades que m’he trencat la pelvis, l’edat que tinc i aquella copeta meva de després de llevar-me, per agafat una mica de to, als elefants ja no els aixeca la trompa ni la grua municipal –i encara menys ara que l’Ana Botella és l’alcaldessa, he, he ,he.
Mariano, té de deixar que m’esperen per a una festorra a Can Vies. Ja t’entendràs amb el meu fill. Si necessites el seu telèfon, demana-li al marquès de l’Ensabonada, que el deu saber.
Atentament,
Sa Majestat el Rei
