A mi el que m’agradaria és deixar de parlar de la política algun dia, però mentre les coses vagin com van no ens podem permetre frivolitats, que diu la meva amiga Punsoda. I sovint em dic: “va, avui parlarem de la primavera”, però llavors me’n passa alguna que crec que he d’explicar, intentant educar-me en la mala llet i sabent que no en sortirà res bonic.
Bé, el cas és que, en una nit d’aquelles que s’escuren i en què sempre quedem els quatre de sempre disposats a desafiar el cos i el cansament, em vaig trobar un vell amic que abans feia de cambrer al bar de capçalera de la meva bonica ciutat. M’explica que està trempejant com pot això de la crisi, que va fent cosetes, que algunes li surten prou bé però que li han tallat el mòbil per no haver pagat dues factures. Diu que, a la feina que fa ara, amb els dos mesos que hi porta, n’ha vist de tots colors. Gent pobra que no arriba a final de mes i que amb prou feines pot comprar menjar, pares sense feina i amb tres fills, avis l’existència dels quals només és coneguda pels nou gossos que viuen amb ells i que no surten mai de casa, també sense cap diner. Després sortim i l’acompanyo un tros amb el cotxe i aprofitem per xerrar una estona més. Diu que ell, militant socialista, està a favor d’un “govern mundial”, que en aquest món s’ha de mirar pels altres i no només per casa teva. I va i el molt ingenu em pregunta: “Per a tu què és més prioritari, complir el protocol de Kyoto o tenir un finançament just?”. “Naturalment, un finançament just”. I el bon home se m’indigna, que què ens hem pensat, que els nacionalistes som uns egoistes i que és molt més important el planeta terra. Increïble. Veu pobres cada dia i a ell les coses no li van del tot bé i diu que un finançament just és secundari. Això no és ser altruista, això és ser un imbècil. Tot plegat el mateix dia que el seu líder Montilla adverteixi que cal un finançament just perquè la vida a Catalunya és més cara (perquè, malgrat que sempre intenta retallar despeses, el meu amic continua pagant religiosament la quota). Tot i que ho patim cada dia, no deixo de sorprendre’m cada vegada que algú em fa un discurs així. Després la conversa segueix, i les meves respostes ja se les poden imaginar: Li dic que no pateixi, que ens n’hem sortit de molt més grosses i que l’home ha fet coses massa impossibles com per deixar-nos impressionar per una mica de caloreta que, d’altra banda, és mentida. I és una llàstima, perquè és un bon noi. Potser per això tinc l’esperança que vegi la llum algun dia.
