En aquests darrers dies he rellegit l’obra del catedràtic d’Economia de la Universitat Columbia de Nova York, Xavier Sala i Martin, titulada És l’hora dels adéus? En un dels seus capítols –Un país normal-, hi trobem una contundent citació: “Com diu la Declaració d’Independència dels Estats Units, quan un poble no pot canviar les coses dins l’Estat en què es troba, té el dret i l’obligació de canviar d’Estat”. Aquesta asseveració em recorda aquella altra que fa exactament un segle va escriure Prat de la Riba: “Quan a una nacionalitat se li desperta la consciència que ho és, treballa de seguida per produir un Estat”.
En conseqüència, sembla raonable que després d’un segle de patiments, repressions i humiliacions lingüístiques, culturals i polítiques, la nació catalana emprengui un camí cap a la seva alliberació. El poble català –almenys en una majoria qualificada, activa i convençuda-, després de reiterats intents de modificar la seva relació amb els governs espanyols, s’ha persuadit del fet que no hi ha cap possibilitat de mantenir viva la seva nació en el si de l’Estat espanyol. Això és el que encara no han entès la colla de líders espanyols que ja estan fent sentir la seva veu arreu de Catalunya, insistint en arguments que calaran poc en l’ànim dels catalans i ignorant el fons del que ells denominen “el problema catalán”.
I ara, en aquest 2015, aquesta majoria de ciutadans de Catalunya es nega a que la seva nació continuï ofegada, menyspreada i en risc de desaparició. Així de clar. Crec que aquest ha de ser un dels arguments forts a esgrimir a la campanya electoral. “Ser o no ser” és el dilema que se’ns planteja amb més exigència que mai, encara que hi hagi ciutadans que ho ignorin o que s’oposin al repte. Aquest argument, però, no és l’únic a presentar. Hi ha un considerable contingent de catalans que només s’atenen a números cantants i a avantatges tangibles que afectin a la seva vida quotidiana i que se situïn en un futur immediat. Per tant, els números també s’han de posar sobre la taula de joc.
Amb més impuls que mai, els partits que, amb matisos, formen el front unionista, presentaran una batalla electoral apocalíptica, assegurant que una eventual Catalunya independent d’Espanya atrauria sobre si tots els mals. Apel·laran al projecte d’una futura modificació de la Constitució espanyola per trobar l’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol. Un encaix-diguem-ho clar- que ells mateixos saben que no és possible sense una reestructuració plurinacional de l’Estat, que no estan disposats a abordar.
És absolutament necessari que en aquesta campanya electoral que tenim a tocar, els defensors de la nació catalana tinguem el cap clar i no ens deixem arrossegar per la veu inflada dels profetes de la desgràcia (espanyols i també catalans), que tornaran a insistir en la impossibilitat que Catalunya sobrevisqui a la fugida d’Espanya. I, a més, tornaran a manifestar que ens estimen molt. Res, però, no és veritat: ni que no tenim futur sense ells, ni que ens estimen molt. Si fos així, no hauríem arribat a la decisió radical de treballar per la independència.
Ara, doncs, els catalans que han d’elegir el seu futur el 27 de setembre tenim l’obligació, com indicaren els constructors de la independència americana, d’assolir un Estat propi si és que volem que aquesta nació es faci un lloc, en un proper futur, entre les nacions del món. Si és que desitgem, com a catalans, col·laborar, sense la tutela d’una altra nació, al progrés material i moral de la Terra.
