Una de les grans vergonyes de les darreries del segle XX va ser la guerra a l’antiga Iugoslàvia, simbolitzada per la cruel matança d’Srebrenica perpetrat per les tropes serbo-bosnianes de Ratko Mladic i Radovan Karadzic contra els homes d’aquesta regió de Bòsnia. L’assassinat de més de 8.000 musulmans en l’enclavament és una vergonya que pesa sobre les Nacions Unides, incapaces d’evitar aquesta operació de neteja ètnica tot i la declaració de zona segura i la presència de cascos blaus holandesos; sobre Europa, impassible més enllà de la compassió i la solidaritat, i de Sèrbia, la nació que va portar a terme els crims més atroços en aquesta guerra en que cap dels antics membres de la federació té la consciència neta. En el cas concret de Sèrbia, però, la culpa no es circumscriu només aquí sinó que tots recordem el setge i bombardeig de Sarajevo, les barbaritats en nom de la Gran Sèrbia del president Milosevic contra bosnians, croats, eslovens i albanesos, i els desplaçaments de la població albanesa de Kosovo.
Per fortuna, una nova generació de polítics serbis va voler deixar enrere un incòmode i funest passat per treballar pel futur i assumir els errors del seu país. El primer ministre Zoran Djindjic, assassinat l’any 2003 i un dels artífex del lliurament de Milosevic al Tribunal Penal Internacional per l’Antiga Iugoslàvia, o el president Boris Tadic, l’aperturista que ha situat el seu país a les portes de la Unió Europea, ha normalitzat les relacions amb els Estats Units i Europa, va ser el primer a demanar perdó pels crims comeses per Sèrbia en la Guerra dels Balcans i va detenir Karadzic, en són exemples. Però ha estat darrerament quan Sèrbia ha fet dos dels gestos més significatius per tancar el període més negre de la seva història: En primer lloc, la signatura fa pocs dies d’un històric acord de relacions amb Kosovo –la independència de la qual va suposar una dolorosa pèrdua per tot el que havia significat l’antiga província pel sentiment nacional serbi– que tanca el conflicte internacional i que situa tots dos estats en el camí cap a la integració a la UE i en segon lloc, en el terreny simbòlic però no menys important, la petició de perdó “de genolls” per a Sèrbia del President Tomislav Nikoli?, un home amb antigues actituds i declaracions polèmiques, pels crims serbis a Srebrenica.
Amb aquestes paraules del seu president, Sèrbia s’afegeix a la llista de peticions de perdó, d’assumpció de les responsabilitats històriques pels crims, errors i malvestats de les generacions precedents. Una llista que encapçala Alemanya, per motius obvis, però a la que s’hi ha el Vaticà pels casos de Galileu o Giordano Bruno, així com per la passivitat davant l’esclavitud o el genocidi; Austràlia, pel tracte als aborígens i per les adopcions forçoses; Irlanda, per l’escàndol de les ”bugaderes de la Magdalena (milers de dones retingudes en semi esclavitud en convents, com a càstig); Bèlgica i Noruega, per la seva col·laboració amb les deportacions nazis; Àustria, per la col·laboració dels nacionalsocialistes austríacs en l’annexió pels nazis; Holanda, per la massacre de més de 400 indonesis; Itàlia, pels crims del colonialisme a Líbia, Eritrea i Etiòpia; Japó, pels crims durant la II Guerra Mundial; Suècia per la opressió històrica als lapons; Gran Bretanya, pel Bloody Sunday; EUA, a Guatemala pels experiments amb la sífilis i amb d’altres malalties, … Fins i tot França, tot i que oficialment no va demanar perdó, va assumir els crims del colonialisme i de la guerra a Algèria.
En tot aquest llistat no cal que hi busquin Espanya. Mai ha demanat perdó per res: Ni per l’expulsió als jueus i als descendents dels moriscos, ni per la Conquista a Amèrica, ni pel colonialisme al Marroc, ni per segles d’opressió a Catalunya, ni pel franquisme a totes les víctimes. De fet, les úniques disculpes que s’han sentit a Espanya han estat les llastimoses paraules del Rei després del seu accident a Botswana.
