A les portes d’una llevantada i immersos en el fred d’hivern, i sense oblidar que hem passat un any amb les temperatures més altes que es coneixen a l’àrea metropolitana, dues coses semblen evidents, perquè cada cop farà més calor i les temperatures de l’estiu seran de dia per sobre dels 40 graus i de nits tòrrides o tropicals, i la segona que ens hem fet totalment vulnerables a la dependència elèctrica com vàrem veure després de l’apagada. Una apagada que no va durar ni 24 hores, però que va evidenciar la feblesa de tot plegat.
La combinació de les situacions meteorològiques extremes i la manca de subministrament elèctric són molt preocupants, ja que a hores d’ara tot dependrà de la dependència elèctrica per disposar d’espais climatitzats o d’aigua corrent, fins i tot als domicilis particulars que es puguin pagar un aire condicionat o les factures de consums, dependran d’aquesta energia per poder-ne fer ús.
Algú podria pensar que el fet de posar plaques solars els ha fet resilients a la manca de subministrament elèctric, però és evident que les instal·lacions de plaques solars sense bateries són molt més econòmiques, però no serveixen de res per ser autosuficients quan cau tot el sistema. Però -què passa amb les famílies i persones que no poden pagar un rebut de subministraments bàsics o un aire condicionat, o els que ni tan sols tenen casa? Concretament, què passa amb les persones més vulnerables als efectes de les onades de calor o de fred? Doncs que els efectes de les onades de calor o de fred tenen un impacte directe a la seva salut i depenen de les inversions de les administracions. I penso en les grans ciutats a l’estiu perquè a les illes centrals d’aquestes és com una sopa bullint, que si no la pots remenar amb la cullera mai acaba de baixar prou la temperatura per no escaldar-se, i que a l’hivern no hi ha on guarir-se del fred o de pluja torrencial, i també en aquestes ciutats que no inverteixen a fer-se autosuficients energèticament o que es pensen que sempre obriran l’aixeta i sortirà aigua.
Les administracions obriran centres a la ciutadania perquè pugui refugiar-se a les hores de màxima insolació o de temperatures gèlides, però –i a les nits? I davant les tempestes torrencials? I quan no hi ha energia elèctrica? I davant els períodes de sequera llarga? Necessitem un canvi de paradigma profund en el desenvolupament, modificacions i creixement de les ciutats amb la creació de zones exteriors arbrades amb vegetació autòctona, paviments porosos, centres d’acollida amb unes mínimes condicions pels efectes extrems de temperatures, pluges torrencials o crisis humanitàries, emmagatzematge d’energia elèctrica i aigua per donar un mínim servei. En definitiva, unes ciutats pensades per evitar un futur on els centres i zones més urbanes no es converteixin amb l’olla de caldo calent, o a l’hivern en una glacera amb corrents d’aire, o els carrers convertits en rius que entren a les cases, que siguin autosuficients energèticament. I necessitem sobretot polítics i polítiques socials on el desallotjament de persones vulnerables sense sostre no es repeteixi ni a l’hivern ni a l’estiu, siguin del color de pell que siguin, resin a qui resin i estimin a qui estimin, perquè avui és hivern i són ells, ciutadans de Badalona, que es queden sense un mínim sostre on guarir-se de la seva mala fortuna, però demà pot ser qualsevol veí o veïna qui requerirà de les polítiques socials i d’emergències per no morir de fred, de calor, arrossegats per una pluja torrencial o per la manca dels serveis públics més essencials i d’ètica humana.
