Una part de la nostra població es mareja amb la mobilitat de la Pasqua i opina que el millor que es podria fer amb ella, juntament amb la Setmana Santa, és reduir-la a una festa estrictament religiosa. Aquests ciutadans consideren que, una vegada inventat el calendari, totes les celebracions anyals haurien de tenir lloc el mateix dia de cada any; per a ells aquesta és una qüestió insubornable d’ordre i disciplina, indispensables per acabar, entre altres xacres, amb el fracàs escolar. Un primer pas en aquesta direcció és la invenció de la setmana blanca.
El problema és que la majoria de les famílies de la nostra classe mitja baixa, durant la setmana blanca se les ha vist negres, i alguna de tots colors, per donar cobertura a les mínimes exigències dels fills que, si us plau per força, s’han vist abandonats pels poders públics quan els pares havien de continuar treballant. No tots han pogut -o han volgut- fer front a més despeses en concepte d’activitats estraescolars.
Aquest és, doncs, el panorama; una població desesperada, la que té fills en edat escolar i, al seu costat, uns estadistes i uns intel·lectuals que debaten teòricament si cal mantenir o no la tradició de les vacances de Pasqua tal com fins ara -i des del primer concili de Nicea- se’n ve fixant la data: el primer diumenge després de la primera lluna plena de l’equinocci de primavera.
No cal que els digui que la manera de fixar la Pasqua em sembla magnífica. No se’n podria trobar una altra de millor. Fixada així la Pasqua, ens ve donada automàticament la Setmana Santa, immediatament anterior, i l’inici de la quaresma, quaranta-sis dies abans de Pasqua, sempre en dimecres: el dimecres de cendra. Els dies previs al dimecres de cendra són les Carnestoltes o els Carnavals. Per a l’altra punta la fixació de la Pasqua permet determinar, també, la Pentecosta, set setmanes després, i el Corpus –i la Patum- el dijous següent a l’octava de la Pentecosta.
A mi la mobilitat de la Pasqua em va molt bé; no solament pels anys que fa que la celebrem en aquest dia, sinó també perquè em permet gaudir d’unes vacances que no sempre s’escauen els mateixos dies de l’any sinó que van variant, del final de l’hivern a mitjans de la primavera. En un món de rutines com el nostre totes les flexibilitats són benvingudes. I el fet que en altres països d’Europa no sigui festa comporta, per exemple, que les pinacoteques estiguin buides i puguin ser visitades per pares i fills en edat escolar sense empentes ni presses. I que els primers puguin explicar-los, per exemple, qui era Susanna, qui eren els vells i qui fou Daniel, bo i contemplant la pintura corresponent, informació que a escola no obtindran mai.
La mobilitat de la Pasqua tampoc no ha significat cap inconvenient greu respecte dels plans d’estudis dels nostres educands, ans al contrari. Els professors adapten ràpidament i sense cap dificultat el temari a la llargada de cada trimestre. Al cap i a la fi, l’interval màxim en el que es pot bellugar la Pasqua és el que transcorre des del 22 de març fins el 25 d’abril. Ni més ni menys.
Així doncs, continuem com fins ara. Deixem-nos d’invents, que a inventar sempre hi som a temps, i celebrem la Pasqua –i les vacances de Pasqua- com s’ha vingut fent des del 325 després de Crist. No els sembla?
Pinós.
