Si ens cenyim al futbol, la notícia de la setmana passada és, sens dubte, la victòria a domicili del Barça davant del Madrid. Una victòria d’aquelles que refan l’acudit que contra el Madrid el millor és guanyar al minut 90 i de penal injust. En el pitjor dels casos –acceptant que els errors només van afavorir el club català–, es va tractar d’un cas de justícia poètica, atès que el suposat botxí del Madrid (a banda dels onze jugadors) va ser un àrbitre tradicionalment lesiu per als interessos barcelonistes. La cosa té encara més gràcia si es recorda que en aquesta cita el Madrid va pressionar a favor de la designació d’Undiano Mallenco en detriment de Clos Gómez, ja que el navarrès té l’honor d’haver perjudicat de forma determinant els catalans en dues Lligues (amb Capello i Mourinho) i la Copa de Mestalla (també amb el portuguès a la banqueta blanca). De totes maneres, i ara parlo seriosament, l’excol·legiat Urízar Azpitarte, ha escrit al diari ‘As’ que, si ell hagués arbitrat, hauria pres les mateixes decisions que el refli navarrès.
Fet aquest apunt, vull anar al contingut d’aquest article que anunciava el títol. I és la notícia que el proper disc de la cantant Shakira Isabel Mebarak Ripoll contindrà una cançó en català: el ‘Boig per tu’, un tema que per a molts catalans i moltes catalanes s’ha convertit en un himne a l’amor. Per exemple, per a la meva cunyada Montse Rion, a la qual aprofito per saludar des d’aquestes línies. (Jo, en canvi, de jove era més destraler. Recordo de forma confusa un concert de la Mercè de l’any 91 al Sot del Migdia de Montjuïc. Hi tocaven Los Manolos, Sau i Psychedelic Furs. En aquells temps els de la colla érem més de rumba i post-punk que de pop ensucrat, així que vam decidir anar a fer un tomb entre la primera i la tercera actuació.)
Tornant a la Shakira, la cronologia dels fets és aquesta: dissabte 22 de març començà a circular per les xarxes una versió del tema atribuïda a la cantant colombiana i ben aviat diversos mitjans (‘Vilaweb’, ‘Directe’, ‘El Singular Digital’, ‘Ara’…) se’n van fer ressò, sense poder, però, assegurar-ne l’autoria. L’alegria de la catalanosfera va ser immediata. Una ullada ràpida a la Viquipèdia ens recorda que Shakira és ni més ni menys que una de les 100 dones més poderoses del planeta segons la revista ‘Forbes’. Així que la importància per al català que una intèrpret internacional com Shakira canti en una llengua que no és d’estat és majúscula, perquè la dóna a conèixer a molts països. Val a dir, a més, que el cover és maco: molts oients han comprovat que se l’entén més en català que en determinats temes en castellà o anglès que semblen interpretats en klingon.
Ben aviat, com era previsible, s’engegà a les xarxes socials aquell mateix dia 22 el devessall d’insults habitual expel·lit per les ments espanyoles més tancades, l’enèsima exhibició de supremacisme lingüístic i aversió a la diversitat lingüística. Tant és que 11 cançons siguin en anglès, 3 en castellà i una en català en l’edició especial del disc per a l’Estat espanyol i l’Amèrica Llatina (en la resta d’edicions, ‘Boig per tu’ hi apareix en versió castellana). Que una cançó de 15 sigui en català és intolerable per als cosmopaletos, i converteix Shakira en una pueblerina i tot el que li pugui passar al lector pel cap.
Com que tot s’ha de dir, he de mostrar la meva sorpresa que Shakira hagi tingut aquesta deferència cap a la terra que va veure néixer el seu xicot Gerard Piqué Bernabeu. Ben mirat, hi estava obligada? La decisió és encara més digna d’encomi tenint en compte que el central català ha sigut més aviat garrepa en l’ús del català al seu compte de Twitter. M’agradaria portar ara a col·lació que va ser molt més actiu Xabi Alonso reivindicant el Twitter en basc amb l’etiqueta #Twittereuskaraz –Alonso va estudiar en una ikastola– que no pas Piqué, Cesc i Puyol plegats amb el #Twitterencatalà, traducció que no van demanar en cap moment.
Vull acabar aquestes línies encoratjant Shakira que segueixi fent versions de cançons catalanes o, fins i tot, traduint alguna cançó seva al català. Al capdavall, durant la duríssima dictadura franquista, l’any 1965, va sortir un EP amb temes en català de Jimmy Fontana (‘El Món’), Donatella Moretti (‘He vist com sorties’), Rita Pavone (‘Ell’) i Gianni Morandi (‘Si no et tingués ja mai més’). Confio que la societat espanyola, si els catalans en seguim formant part, sabrà encaixar el proper cop amb més naturalitat la mostra de diversitat lingüística interna.
