No hi ha manera. Voldria estar desinformat, però no sé com fer-ho. Massa dosis de cabreig i de malhumor és el que em produeix tot plegat. Amenaces, inhabilitacions i restriccions. Amenaces que són ja gairebé a punta de fusell i més restriccions encara en relació a l’ús de la llengua, una llengua que no han mai considerat seva i que sempre els ha fet nosa. Tot està, per tant, claríssim. Si els fa nosa la llengua, això vol dir que els fem nosa nosaltres que, precisament, ja n’estem farts, de fer nosa en aquesta mena de cel·la o de gàbia on a més som sempre amenaçats i menystinguts. Resulta difícil d’entendre, doncs, tanta oposició perquè ens n’anem. Ah, esclar, la qüestió deuen ser els cèntims que no parem d’aportar-los com a metròpoli que són. En fi, deliris autoritaris, diuen de nosaltres tots aquests que ja ens amenacen fins i tot amb les armes i bloquegen pressupostos tal com acaben de fer aquest migdia mateix. Estem en guerra, esclar que sí. I no vol dir res que el 78 aprovéssim aquella Constitució encara vigent. No vol dir res perquè després l’Estatut del 2006, aprovat -recordem-ho- en referèndum acordat, aquests mateixos d’ara el portaren al TC , que és seu, perquè quatre anys després acabessin carregant-se’l de tant esmicolat com ens el deixaren. Que lladrin, doncs, que lladrin. Això només deu voler dir que es tracta de cans justament aquest dimarts que l’I.E.C. fa 110 anys i que acabo de rebre, de part i per gentilesa d’Edicions de la Revista de Catalunya, un exemplar de “La Nova Articulació Catalana-Valenciana-Balear” que acaba d’aparèixer amb salutació inclosa dels tres honorables presidents Puigdemont, Puig i Armengol, i amb referències de 21 professionals en relació a tot el que ens ha unit i ens uneix, que no és pas poc. La llengua, per exemple.
