Mentre escrivia “¿Es aquí lo del catalán?”dubtava que fos un moment oportú per tractar aquest tema. Però si en parlen els polítics, i és per dir-nos que no ens preocupem, que en aquest àmbit tot quedarà igual, deu ser que “ara sí que toca”. Perquè el que molts no voldríem és justament això, que tot acabi quedant igual.
L’estatus actual del castellà a Catalunya és simplement el producte d’una imposició. No és veritat que el castellà també sigui una llengua pròpia de Catalunya. El nombre o percentatge d’habitants que el tinguin com a llengua materna no hi té res a veure. En gairebé tots els casos, aquestes persones són nascudes fora o són fills o néts d’immigrants. Només que la població autòctona de Catalunya, en l’època en què es van produir aquests moviments migratoris, no hagués estat forçada a tenir uns coneixements del castellà equivalents al d’un parlant nadiu d’aquesta llengua, la situació actual seria del tot diferent.
Com a mostra podem fixar-nos en altres territoris que en aquella mateixa època van rebre un percentatge important d’immigrants castellanòfons. Ni a França, ni a Bèlgica, ni a Suïssa, ni a Alemanya, la situació del castellà en absolut és comparable a la que té aquí a Catalunya. I que jo sàpiga, allà ningú els va prohibir de parlar el castellà. Simplement, la població autòctona no l’entenia ni tenien interès a aprendre’n, i encara menys ni ho consideraven una qüestió de bona educació. Més aviat consideraven de mala educació que els nouvinguts no miressin de comunicar-se amb ells en els seus idiomes autòctons
És clar, a més es tractava de territoris sobirans, i els seus governs no haurien admès, mai de la vida, l’entrada d’un percentatge d’immigrants que pogués posar en perill la continuïtat de la seva cultura societal. Però aquí no érem sobirans i als governs espanyols els importa un rave la continuïtat de la nostra cultura. De fet, si haguéssim desaparegut com a poble, un problema menys.
Per tant, ara que no ens vinguin amb romanços. L’estatus del castellà a Catalunya és la conseqüència d’una imposició. A través de la violència física quan ha calgut, i amb altres tipus de violències en altres ocasions. Segur que tots els lectors recorden situacions com a mínim desagradables pel simple fet de ser catalanoparlant. Situacions que, malauradament, encara es produeixen avui dia, encara que no siguin tant freqüents.
Seria absurd responsabilitzar els ciutadans castellanoparlants de Catalunya per aquesta imposició. Com a màxim els podríem considerar col·laboradors involuntaris, sense cap mala fe (amb excepcions, és clar). La consciència de la necessitat d’adaptar-se a la cultura autòctona no era la mateixa entre les immigrant que vingueren aquí que entre els que anaren a Europa. Per adaptar-se aquí havien de fer un procés de superació dels marcs mentals imperants en la cultura espanyola, corresponents al supremacisme castellà, i que inclouen la negació de les realitats que no hi encaixen o la seva consideració com a subordinades i com a màxim tolerades. I el canvi de marcs mentals, encara que l’imposi la realitat viscuda, és un dels processos psicològics més costosos i que demanen més temps.
La cultura catalana vivia en una situació de marginació que la feia molt poc accessible als nouvinguts. Molta població nouvinguda es va instal·lar en barris i polígons construïts sobre la marxa, on era molt limitat el contacte amb la població autòctona. Només cal afegir-hi la tendència dels catalans a ocultar la llengua, que encara avui dura. Tampoc no és un fenomen natural ni generat espontàniament pels mateixos catalans. Molts catalanoparlants han interioritzat la suposada norma de cortesia que obliga adreçar-se en castellà a qualsevol persona de qui se sospiti, encara que sigui contra tota evidència, que no té el català com a llengua materna (i si no t’entén ni en castellà, la solució és seguir emprant-lo però mirant de cridar més i fer anar el braços amunt i avall, com si acabessis de patir un atac d’histerisme). Aquesta interiorització, en moltes ocasions, s’ha produït no pas per convenciment, sinó per mirar d’evitar-se situacions incòmodes . Estic segur que cada un dels lectors me’n podrien explicar unes quantes de viscudes en pròpia carn. I es un mecanisme que transmetem al fills, que l’aprenen per simple imitació de les actituds dels pares.
En definitiva, no culpabilitzem aquest sector social si una porció dels seus components han tingut dificultats per adaptar-se a l’existència d’una cultura autòctona en la societat d’acollida. Fet i fet, ells van venir per millorar les seves condicions de vida, per millorar-les treballant, concretament, i no pas per ampliar la seva cultura i aprendre idiomes. I es van trobar el que es van trobar, que francament, tampoc no els indicava que haguessin de fer cap esforç per adaptar-se.
