Després de les eleccions ha tornat la tensió a l’independentisme, tal com hi va ser els mesos anteriors amb el debat innecessari sobre les llistes. Era innecessari perquè, si el que es volia era fer la independència, entenc que no calia posar-se a perdre un temps, que s’ha demostrat molt valuós, que hauríem d’haver dedicat a convèncer indecisos.
Ara el debat s’ha tornat a plantejar en termes erronis. La CUP posant en qüestió la figura de Mas com a president de la Generalitat i els convergents desplegant la seva fatigant artilleria mediàtica per defensar el seu líder, en molts casos abusant del paternalisme i de la grolleria. Com si als catalans, en general, tot això els hagués d’importar gaire.
El que ens ha d’importar és com ho farem, quant tardarem i com anirem blindant cada passa que fem en el nou camí. El que ens ha de treure la son és com engrescarem a les persones que encara no ho veuen clar del tot, per tal que participin també del procés constituent del nou estat. Tot això és vital i, de moment, encara no se n’ha parlat, com tampoc se’n va parlar durant els mesos previs a les eleccions.
Si totes i cada una de les parts implicades volen fer-ho, es farà. Tothom sabrà cedir en la seva justa mesura per tal que es pugui seguir endavant. La mare veritable no volia que Salomó partís el seu fill en dos, perquè se l’estimava realment i preferia veure’l viu abans que tenir la raó.
