Tres rovells d’ou, mig litre de llet, culleradeta i mitja de maicena, cent vint de sucre, la pela de mitja llimona ratllada i un pal de canyella. I cinc minuts de microones.
Un peatge senzill per rebre la gran alegria ensucrada al fons de l’ànima i pintar-nos cada paret d’or líquid.
El dia que es va morir la iaia, quan vaig aconseguir filtrar la mitja calma a l’espai entre plorada i plorada, vaig mirar la mama amb ulls de nena petitíssima que encara no entén el món i s’ha perdut pel mig de la Rambla i li vaig dir fem natilles? No feia mitja hora que la iaia ja no era la iaia que vaig sortir a comprar ous i el carnisser em va fer una broma imbècil del Barça i no reia i ni l’entenia i vaig dir és que la iaia s’ha mort. I van sortir tots dos de darrere el taulell, carnisser i carnissera, i em van fer una abraçada de les que sembla que siguin de capelina de plàstic per aparentar però les vaig notar a dintre. Se’m van escapar uns quants sanglots i me’n vaig tornar a casa fent volta, per trobar-me gent normal i que així pogués semblar-me que la vida seguia com sempre i tot era de bromes.
Fa uns dies un amic em deia que no hi ha menjar hostil i menjar amic, però no hi estic d’acord: és claríssim que hi ha menjar que és casa. Natilles són dilluns tontos quan era petita, alguns berenars de dissabte a casa l’àvia (tot i que aquelles moltes vegades venien amb galeta a sobre i s’estovava i ai uix). Una abraçada per dins quan el dia costa de passar i o no la tens per fora o la cosa és greu i no n’hi ha prou. O el caliu d’una llar de foc que no hi és, o el somriure que torna quan els llavis miraven enllà i els era igual tot. És la porta negra d’arribades de l’aeroport del Prat. És un tancar els ulls i fer que totes les preguntes caiguin a terra, que ja les recollirem després. En tornar a ser feliç en una cullerada.
Un dels primers dies de confinament en vaig fer. I avui, una tarda d’aquestes que s’encallen, que no hi ha núvols ni res però no fa ganes de sortir, que a les cinc la pel·lícula absurda ja era acabada, avui també. Avui he dit com m’omplo, faig natilles. Que al cos no me li convenen, però al cor sí. I aquí estic, davant de l’ordinador, més viva que fa mitja hora, mentre espero que es refredin i m’aguanto la salivera. Feu natilles.
