No tinc cap altre argument que no sigui jo mateix. Poca cosa, per tant. La meva circumstància és una circumstància passatgera. Vull dir que d’aquí no gaire no en quedarà res tret, potser, del record també fugisser que tinguin de mi els qui em sobrevisquin i m’hagin estimat una mica. M’enfado i tendeixo a ser irascible, de vegades. No he aconseguit mai cap mena de convivència estable. És indefectible. Em canso de tot i de tothom. Només jo compto per a mi. I encara gràcies. Els fills, és clar, això sí. Vaig ser d’esquerres i també relativista. Ara sóc un conservador declarat. Un pèl àcrata, si es vol, però de dretes. Hedonista i mandrós i tanmateix sempre ocupat en una cosa o altra. És la manera que tinc de fugir de la meva pròpia tirania, de la tirania que exerceixo envers jo mateix. Misantrop a ultrança i amb aquesta constant vocació de sodomita. Aquest poble m’ofega. Impera el mal gust en aquest poble. I el xivarri i el desordre. Gossera immensa, a més a més. Hi ha com un desfici pels gossos. Potser, hores d’ara, hi ha més gossos (i gosses) que no pas persones. Sembla talment com si de sobte aquest poble hagués esdevingut un poble deixat de la mà de Déu. I ja no vaig a mar perquè em molesta la sola presència dels altres. Un bany, com a màxim, a primera hora del dia o al final, a l’inici del capvespre, quan el pitjor ja ha passat. ¿Què faré? ¿On agafar-me? ¿On abandonar-me? Perquè tampoc no he estat intel·ligent. Si ho hagués estat, ara si més no tindria diners, i no en tinc. Tan sols per al dia a dia, en tinc. I, tanmateix, és cert que la meva feina consisteix a donar esperança, a fer agradable, distès i divertit allò que procuro transmtre. I riure i fer riure. En el fons, ¿què transmeto, sinó la meva pròpia concepció del món, o el que si més no voldria que fos la meva concepció del món? Perquè és cert que hi ha aquesta part de comèdia, o de ficció si es vol, en aquest ofici tan i tan infantilitzat. Partidari de la llibertat i de fer el que em doni la gana, procuro explicar-ho i explicar-me a partir de fer entendre que només a partir del saber ens acostem a la llibertat. I no cal pas arribar a saber-ho tot. Si ho sabéssim tot, potser ja no parlaríem. Potser ja no caldria que ens parléssim. Tot estaria ja dat i beneït.
No. No sóc gaire bona persona ni gaire de fiar. I arriba la Festa Major i mai no m’hauria imaginat que em fes tanta mandra. Em caldrà fer alguna cosa per no veure ni ser vist enmig del brogit i la disbauxa i la confusió. Desaparèixer, alguna manera.
