Després de dinar els nens bullien d’energia, d’aquella d’ “aventura, aventura”. Tot i fer una calor que cremava les pedres, els tres nens van iniciar la construcció d’un refugi amb les portes velles mentre els gats els miraven amb cara de “bojos, aquests nens estan bojos!”.
Sota la direcció de la germana gran i després de diverses proves, l’invent va quedar relativament segur i allà s’hi van instal·lar els tres a passar la tarda. Les portes, no obstant, no estaven gaire satisfetes amb la seva nova ocupació.
– Quina ignomínia, quin insult a la meva digna funció de porta d’estudi veure’m ara fent de paret d’un refugi de ganàpies!
– Au, va – va respondre la del lavabo – Fes-te a la idea que ara totes cinc estem a l’atur i ens hem d’adaptar al que surti.
– És clar, per a tu és fàcil d’adaptar-te, has millorat el teu estatus. De porta de lavabo, sempre suportant humitats i males olors, ara fas de paret de refugi encarada a l’oest. Tu pots veure la posta de sol, en canvi jo, haig de suportar la calor del Sol perquè m’han posa’t de sostre! Què li passarà al meu vernís, amb aquestes temperatures? – va dir la pija.
– Je, je. Espera a que plogui o nevi i veuràs el teu vernís on va a parar – va respondre la dels mals de cap – Almenys jo he guanyat en decoració ambiental, estava taaant tipa dels posters de les parets…
– Va, no siguis així – va intervenir la porta poruga – Si el seu vernís s’embruneix amb el Sol i la pluja tindrà un aspecte més saludable, més rústic i no tan anorèxic com té ara. Jo penso que hauré sortit guanyant perquè aquí els nens vindran a jugar, a passar-s’ho bé, així que ja no tindré mai més por.
Es va fer fosc i els nens van entrar a la casa. I llavors va començar el festival. Els gats, que fins aquell moment s’havien mantingut lluny d’aquella monstruositat que havia aparegut al jardí, ara emparats en la foscor de la nit s’hi van acostar amb cara de “ets més gran que jo però segur que et trobo el punt flac”.
– Oh, oh, mireu això – va dir la del lavabo – aquell gat m’està guaitant amb cara de pocs amics… no, no , no m’agrada gens això…
– Tranquil·la, a casa no ens feien res, no veig perquè ara hauria de ser diferent
– Ji, ji… ji…. M’està fent pessigolles – va dir la de l’estudi – Bola peluda surt del meu costat
– Ei, tu, no tremolis, no et belluguis que anirem a terra.
– És que no puc! Ji, ji… ji.. el bigotis, maleïts bigotis… ja , jaaaaa
Patapam! El refugi a terra, tres gats que surten disparats amb les cues com plomalls i un “què ha passat?” provinent de la casa.
L’endemà durant l’esmorzar hi va haver concili familiar. Com que aquelles portes eren massa feixugues per aguantar-se soles, caldria assegurar-les amb claus i alguns angles que les mantinguessin fermes.
Els nens van jugar amb aquell refugi durant un temps i després quan les fulloles ja es van malmetre molt van portar les portes a la deixalleria del poble a on les van trinxar per reutilitzar la seva matèria. Diuen que quan els operaris de la deixalleria anaven a trinxar-les van sentir una remor però que no van saber què era.
– Ep! Tu, amb més cura, que sóc una porta d’estudi. Fins i tot en aquesta nova destinació mereixo un respecte.
– Doncs jo penso que la nova funció pot ser més tranquil·la que la d’aguantar mil pegatines a sobre, oi?
– Jo no sé a on m’enviaran però m’emporto la flaire que fan les flors per la nit. Aquest temps de fer de paret de refugi m’ha agradat força.
– Doncs jo estic molt il·lusionada pel nou destí. Us imagineu que em fan compost? Donaré vida a flors de mil colors en qualsevol jardí del poble. No és magnífic?
Qui va dir això? La pija, és clar.
I així és com les quatre portes van seguir amb el cicle de la vida. Potser alguna ha tornat a aquella casa en forma de full de paper, d’adob per les plantes o de tanca pel jardí.
Qui sap!.
