El 13 de maig d’aquest any passat l’amic Joan Safont, que està al corrent de tot el que es publica i que tot s’ho llegeix, em va passar per correu, amb la gentilesa que el personifica, l’enllaç de l’article que Narcís Garolera havia publicat a la revista Els Marges (número 103, primavera 2014, pàgines 175-182). “El català que ara es parla”. I amb aquest subtítol: “La degradació de la llengua als mitjans de comunicació”. Em va semblar i em sembla de lectura obligatòria. Una mostra excelsa de calcs servils del castellà que com més va més apareixen als mitjans orals i escrits del país. El país, per exemple, és Catalunya, de moment si més no. I les seves comarques i les seves viles, pobles i ciutats (amb els barris corresponents). I no pas l’horrorós territori (¿comanx?) en què els susdits mitjans ho han anat convertint tot des de fa massa temps. I el mal d’ulls i d’oïda de tants “en breu” o “en 5 minuts seran les 12”. Escolti: d’aquí (a) 5 minuts seran les 12, ¿no? ¿O no és així com funciona? I la barreja de cultismes innecessaris al costat de castellanismes flagrants: “Els afectats romandran a *les seves cases”. No a casa seva, no, “a *les seves cases”. Es fan els humanitaris, a més a més, aquests mitjans i deu ser per aquest motiu que de vegades parlen de tragèdies *humanitàries. Totes les ments un poc sensibles del país, totes, haurien de subscriure aquest article de Garolera. Si tens la llengua, tens la clau, digué en occità Frederic Mistral. La clau que a poc a poc perdem amb tanta entonació i tanta cantarella estranyes. Jo, per exemple, ara no estic pas escrivint; senzillament escric. I escric sense vergonya ni temor el mot “taquilla”, que és al DGLC, i no em fa cap falta dir “guixeta”, gal·licisme que no hi és. En fi, què sé jo, no n’hi ha prou amb el que s’ensenya o s’aprèn a l’escola. No n’hi ha prou. Fa falta alguna cosa més per combatre la colonització mental i la ignorància horrorosa de tanta traducció maquinal del castellà. M’he hagut d’aguantar, finalment, les ganes de riure en veure i llegir que a algú li passà pel cap escriure “folga dir” (sic) per traduir l’expressió castellana “huelga decir”. Veritable tragèdia *humanitària, aquesta sí. Per tant, potser sí que ja n’hi hauria prou de tanta estelada humana. I més valdria que comencéssim a aplicar un poc més de sodi, potassi i calci a la ment, pobreta. I a la llengua. La clau veritable.
I ara, al número 288 de la Revista de Catalunya que sempre rebo, i agraeixo, per gentilesa de Joan G. Codina, apareix l’editorial encomiable de Jordi Ginebra, “La qualitat del català públic, a debat de nou”. La tesi que hi exposa l’autor ve a dir que la recuperació de l’idioma no ha estat -ni és encara- una recuperació plena, sinó que s’ha produït parcialment, amb entrebancs, dificultats i retrocessos. I que, en aquest sentit, escandalitzar-se perquè el joves -i no tan joves- no assimilen prou la llengua que considerem més genuïna -l’anomenada “llengua de tribu”, expressió no gens pejorativa- no té cap efecte pràctic. Em sembla cert tot això. I em sembla cert, també, el dubte que planteja en relació a la manera com formem el jovent que s’ha de dedicar al periodisme, a la publicitat i a la comunicació. Efectivament, ¿quina formació reben aquests joves, en l’àmbit de la llengua i de la literatura catalanes, sobretot en aquest darrer de la literatura, única pedrera d’on es poden obtenir materials per substituir aquells que l’absència de “llengua de tribu” no proveeix? I la resposta és que gairebé cap formació, no reben. Així com tampoc mestres i professors no reben avui a Catalunya cap preparació específica relacionada amb aquests àmbits fonamentals de la llengua i la literatura. ¿Quin amor i quina passió es transmeten avui, a les aules formatives del país, envers l’estudi i el saber d’aquestes coses que són les que de veritat ens distingeixen? Humà no és el mateix que humanitari, i tot això no treu que, personalment, continuï pensant com Garolera. Sóc de tribu, jo, ho reconec. I malament rai si dues llengües es tornen intercanviables. És més que evident la que hi té les de perdre.
