A menys de setanta-cinc dies per al referèndum que decidirà el futur polític d’aquest país, encarem una època de grans esdeveniments i successos. Els uns més bons i dolços, com les mobilitzacions socials o els grans actes participatius; els altres, més dolents i agres, com la judicialització de la política i la reducció absurda del govern espanyol als tribunals diversos. Així de convuls i distret és el procés d’independència de Catalunya vers l’estat espanyol. S’han acabat ja les velles èpoques del processisme autonòmic, del ‘peix i el cove’.
Estem vivint i som actors de moments històrics i determinants: el moment reclama gent valenta i decidida a posar les parets mestres d’aquesta nova República que vindrà si així ho decidim el proper 1-O. El que és evident és que hi haurà un abans i un després a la línia històrica d’aquest petit país, sigui quin sigui el resultat. El que avala certament aquest procés és la força i la voluntat de la ciutadania: ni més ni menys.
Si alguna cosa hem après d’aquest procés és la seva absoluta transversalitat. No va de canviar una bandera per una altra, ni un idioma per un altre idioma. És així com es guanya, sumant i sent inclusius. I ho farem. Ho estem fent.
