Parlar de seguretat dóna vots, dir que seràs contundent contra la criminalitat dóna més vots encara, i afirmar rotundament que milloraràs les dades policials en dóna molts més. La seguretat i la criminalitat preocupen als votants, tots coneixem a algú que ha sigut víctima d’un acte vandàlic o criminal i per tant, apel·lar a això genera activar un vot, en certa manera, emotiu més que racional. I en campanya electoral, s’afronta la seguretat com si fos un tema més, i es confon seguretat i criminalitat, s’entrellacen, fins al punt que la teva sensació de seguretat acaba sent la mateixa que la que et diuen que ha de ser. Però la seguretat no és política, i la criminalitat tampoc, encara que doni i tregui vots parlar-ne al respecte.
És per això, que tot i no ser política, s’ha convertit en un producte electoral. Un fet que provoca que es trepitgin línies vermelles, com són aquelles que impliquen als professionals de la seguretat pública. Ens trobem polítics a Estats Units, Regne Unit, Austràlia o França, que han aixecat malestar dins dels cossos policials, perquè en un míting o acte del partit de govern, s’ha posat en dubte que la policia faci la seva feina igual de correcte depèn qui governés. Un polític ha d’entendre que la policia no és un producte electoral, i que prometre millores laborals, millores en les condicions de les infraestructures i material és correcte, però prometre més o menys contundència, doncs no. De la mateixa manera que el partit del govern en aquell moment electoral no es pot permetre fer discursos instant a millorar l’efectivitat de les intervencions policials si torna a ser votat.
Quan un polític parla des d’un faristol i té policies al darrere, o militars, perquè és un acte policial o militar, el pitjor que pot fer és utilitzar-ho amb finalitats electorals, perquè polititza la policia fent que els opositors, o rivals polítics, vinculin la policia a una ideologia o partit. I això genera que algunes forces polítiques posin en dubte la neutralitat policial en algunes actuacions. No perquè no faci la seva feina d’acord amb la llei, sinó que fan o desfan depèn qui mani, fet inadmissible en qualsevol democràcia liberal. Els ministres en funcions, o els responsables departamentals també en funcions, que fan servir la campanya electoral per visitar comissaries, condecorar o fent el que sigui, donant a entendre que si no ho fessin ells, els adversaris no ho farien, genera una politització de baixa intensitat.
Aquesta politització continua, si no se li posa fi, i elecció rere elecció s’entra a fer valoracions i prometre coses que ja van fixades per llei i mani qui mani s’han de complir i acatar, acaba posant en dubte no només la mateixa actuació policial, sinó el cos policial en si. I és en aquest moment on el fet que sigui un producte electoral una vegada i una altra, genera inseguretat cap al col·lectiu que no ha votat determinada opció. Perquè la seguretat i la inseguretat són fruit de percepcions, no de dades, i per tant la sensació i percepció fan que sentis desconfiança encara que respecte dels fets no hi hagi cap motiu per fer-ho.
Les promeses frustrades d’acord les condicions laborals, en les que s’inclouen les condicions de les infraestructures i materials, també generen descontentament pel mateix motiu. Com deia el General Mola, a les seves cartes a Azaña, el principal problema de la falta d’esperit corporatiu en un cos policial o militar no és del tot un problema polític, és del mateix cos i la seva falta d’integritat moral. Però també és cert que sense una confiança cap als polítics, els policies en servei i futurs agents, com a ciutadans, no se senten cridats a formar part o a seguir formant part dels cossos policials, generant una important decadència corporativa a llarg termini.
Cal vetllar pels cossos policials pensant a transmetre seguretat a la societat, no fent-los servir com eina electoral, no traient rèdit electoral de les seves intervencions i operacions contra organitzacions criminals, no volent deixar entendre que si governessin uns altres, les actuacions policials serien diferents. Quan en tota la legislatura no hi ha hagut voluntat de canviar protocols i reglaments que ho fessin possible. La policia vetlla per tothom i actua 24/7, inclòs en la jornada de reflexió, perquè la criminalitat no descansa, ni la llei tampoc. Cal defensar la independència policial per recuperar la confiança ciutadana vers aquesta.
En conclusió, si en temps de campanya, ara ja permanent, no es voldria transmetre el missatge que els cossos policials actuen de manera A o B per obra i gràcia del polític responsable de torn, o pel partit de torn, no es posaria en dubte la necessària imparcialitat dels cossos policials. Tots sabem que per fer complir la llei es pot fer d’una manera o d’una altra, però si es fa d’una determinada manera, és perquè és la correcta, no per obra i gràcia de ningú. Encara que a vegades sembla que es vulgui mirar cap a una altra banda quan en aplicar la llei es fa des de fora de la llei, però aleshores ja parlaríem de prevaricació, no de politització.
