Per tal que puguem desenvolupar el nostre dia a dia, i actuar sense amenaces externes que ens impedeixin allò que vulguem fer, dins dels marcs legals vigents, i per tant desenvolupar-lo de manera segura, cal que a vegades l’Estat, a través dels cossos de seguretat públics, emprin la força. I és legítim que sigui així, perquè és l’Estat qui ostenta el legítim monopoli de l’ús la força, per tant, de desenvolupar accions que corregeixin d’altres que atemptin contra el correcte funcionament establert socialment.
L’ús de la força per part dels cossos de seguretat pública, com en els casos que s’estableixin i s’autoritzin de la seguretat privada, és legítim perquè així s’ha permès democràticament, a través del poder legislatiu que ho ha autoritzat. Però aquí sorgeix el primer fet interessant, i és quan la força esdevé violència. Això succeeix quan aquesta és descontrolada, existeixi un abús, o sigui generada i es converteixi en una acció impetuosa.
Tothom entén fins a cert punt que les forces de seguretat públiques exerceixin la força, i alguns crepuscles, a causa de la seva càrrega ideològica, vincularan força amb violència, però no és el mateix. Una acció de força no és el mateix que una acció violenta en el cas de la seguretat pública, de la mateixa manera que el vandalisme o un acte vandàlic esdevé un acte violent quan existeix un abús de la força generada per cometre aquest.
És en l’ús existent del marc polític de polititzar l’ordre públic on qualsevol acció passa a ser violenta, encara que es tracti d’una càrrega policial proporcionada i adequada on no hi ha desordres públics. És en aquesta línia on sorgeix la inseguretat. El fet que tota acció policial sigui considerada violenta, i que qualsevol acte vandàlic sigui violent, generen una repercussió social a mitjà termini on, en criminalitzar-se mediàticament tot el violent, hi hagi com a conseqüència una desconfiança sobre els cossos policials. I el mateix succeirà quan un manifestant no faci actes realment violents per manifestar-se perquè serà vist com a violent, serà igual que segui al mig del carrer i toqui una siringa, o que assalti un edifici públic, generant desordre públic.
És per evitar aquesta generalització que cal emprar el llenguatge correcte, i si és necessari, anar al diccionari per emprar correctament el terme adequat a cada situació per descriure els fets i parlar amb propietat. Utilitzar de forma genèrica la violència per fer-ne usos polítics i partidistes, acaba perjudicant a tota la societat, i com citava a l’anterior article sobre seguretat i electoralisme, cal deixar enrere l’actitud viciada que és el polític qui fa que el policia faci millor o pitjor la seva feina, sinó que cal aconseguir que qualsevol polític garanteixi que la policia farà la seva feina el millor possible sempre, governi qui governi.
Hi ha països com el Regne Unit, Alemanya o França, on el llenguatge de la seguretat s’ha reformat per tal de no vincular uns delictes amb uns altres, com també per tractar les accions legítimes policials de les antiprotocol·làries. I és aquest pas el que ens falta aquí per tal de frenar l’espiral d’inseguretat en posar al mateix sac accions oposades, com si compartissin finalitat. Cal fomentar la cultura crítica de la seguretat, deixar de ser animadores amb pompons dels cossos policials o dels manifestants i plantejar-nos, partint de les seves accions, si tenen legitimitat o la deixen de tenir.
Fins que no arribem a aquest punt serà molt difícil avançar cap a un horitzó de seguretat, perquè aquest comportament de cheerleader d’uns o d’altres divideix i polaritza, i això impedeix que es puguin crear políticament plans integrals i transversals, perennes davant canvis al govern o les majories. Repercutint directament a la societat i a la seva sensació de seguretat, perquè qualsevol de les parts no se sentirà segura al sentir-se exclosa de les definicions i discursos pronunciats des dels faristols del govern, quan el govern se suposa que ha de representar i pensar per tots els ciutadans.
Concloent doncs, la vinculació entre seguretat i violència no només existeix quan realment hi ha violència, si no quan s’instiga també a què allò que no ho és, ni entra en les definicions de violència, sigui considerat com a tal.
Airejar el fantasma d’un fet violent o senzillament pronunciar de manera continuada la paraula violència, pot generar com a efecte negatiu que una persona qui inicialment no considerava fer un acte violent, a la vista que el cost social serà el mateix, acabi fent-lo. Pel que queda clar que aquest mal ús no només no ajuda a combatre els actes realment violents, sinó que també té com a efecte conduir a incrementar la criminalitat.
