“Tenemos la perfección en los puntos, pero no estamos cerca de la perfección en el juego y es evidente que tenemos muchas cosas por mejorar”.Això deia el Tata Martino en la roda de premsa prèvia al partit que ha enfrontat el Barça amb la Real Societat. Aquesta sentència respon al debat que s’ha creat arran de la pèrdua de la possessió de pilota en el partit jugat dissabte passat contra el Rayo Vallecano a Vallecas.
El debat en qüestió respon a la manera de com es vol guanyar. Partint de que tothom vol guanyar, la pregunta que es fa un entrenador es, com guanyarem? A partir d’aquí mira la plantilla amb què compta, n’analitza el punts forts, el febles, i escull la manera de jugar que creu que s’adequa més a les característiques dels jugadors que té. Fins aquí molt bé. Per saber com vol guanyar el Barça i contextualitzar-nos en el debat actual ens hem de remuntar a l’època del Cruyff entrenador. El tècnic holandès decideix implantar un model de joc basat en la possessió de la pilota, els partits es guanyaran mitjançant la possessió de la pilota. És allò tan primari de ‘si jo tinc la pilota el rival no la té’. Per dur a terme aquest plantejament es necessiten jugadors amb una gran capacitat tècnica i tàctica, per això, i aprofitant la fàbrica de talents que representa la Masia, es creen jugadors amb aquestes capacitats. Gràcies a això el Barça s’especialitza en la creació del 4. Encarnat a la perfecció per la figura de Pep Guardiola, i més tard per Xavi. Després d’uns inicis complicats en quan a títols sembla que la idea arranca i s’aconsegueixen lligues, i la primera Copa d’Europa del club. Després de l’holandès, i en un any de parèntesi del model, arriba l’anglès sir Bobby Robson que decideix guanyar sense dominar el control de la pilota, però es manté la figura del 4. I, no ho oblidem, amb aquest estil es continuen guanyant títols. Després arriba un altre holandès, Van Gaal, que aposta pel planter i per recuperar l’estil del Barça de Cruyff amb major o menor fortuna. Després de Van Gaal, passen per la banqueta Reixach, Serra Ferrer, Van Gaal de nou i Radomir Antic. En aquest període complicat de la història del Barça l’equip guanya com pot, i hi ha entrenadors per tot. Des dels que volen guanyar tenint la possessió fins els que opten per fer un equip que no li importa cedir la pilota al rival. A principis del 2000 arriba el també holandès Rijkaard i reprèn l’estil de Cruyff. Es guanyen lligues i una Copa d’Europa. Destituït Rijkaard s’aposta per Guardiola. I l’aficionat del Barça sense esperar-ho es trobarà davant d’un equip que farà història. Mitjançant el control de la pilota, el famós ‘I have the ball, I pass the ball’ del tècnic de Santpedor marcarà tendència, el Barça guanya una llista enorme de títols nacionals, continentals i internacionals. Aquest Barça no només ha aconseguit guanyar sinó que, a més, guanya controlant la possessió de la pilota, fent amb ella, i amb els rivals, el què vol. Però no només es tracta de la pilota, es tracta de la situació posicional dels jugadors en el terreny de joc, es tracta de dominar els partits no només amb la pilota, car es pot no tenir la pilota i dominar els partits. Però no, el Barça domina i guanya amb la pilota. És l’ideal. I l’afició se la creu, de sobte sembla que aquesta manera d’anar pels camps és la millor, de fet sembla que si no jugues així traeixes el futbol. El Madrid guanya una lliga al contraatac i es menysté perquè l’ha aconseguit jugant a la contra, com un equip mediocre, com si fos més digne aquell que decideix guanyar controlant la pilota, mantenint-ne la possessió. Escolti, no. Això no funciona així. Cadascú es lliure de guanyar com li doni la gana, al futbol no s’hi juga d’una manera i prou, és clar que hi ha maneres més atractives que altres, però com que no tots els equips tenen les mateixes característiques han d’escollir la manera que més s’adapti a ells per intentar guanyar partits.
Doncs bé, se’n va Guardiola, passem pel Barça de Tito i Roura, i ara ha arribat l’argentí Tata Martino. Amb el Tata hem vist que s’ha decidit guanyar de diverses maneres. El Barça vol guanyar tenint la possessió de la pilota o no tenint-la. Molt lícites les dues maneres, i, de fet, és molt intel·ligent aquest plantejament, doncs al Barça li calen alternatives al model que li ha donat tants triomfs, i s’ha vist de manera clara en els darrers partits contra el Madrid, on només tenint la possessió de la pilota no es guanyava. Vist aquest problema el Tata decideix que l’alternativa serà deixar la pilota al rival, sortir, quan es pugui, al contraatac, i sorprendre buscant la passada llarga, superant / saltant la línia del mig camp quan es té la possessió de la pilota. És una bona opció aquesta, de fet ja es podria haver adoptat davant el Madrid la temporada passada, però pel motiu que sigui, potser per por a la renúncia del model que tantes victòries ha donat, no es va fer. I ara, que tenim un tècnic argentí, que no té por de modificar la manera de guanyar de l’equip blaugrana sembla que s’introdueixen aquestes opcions per respondre a la pregunta de com volem que guanyi el Barça. Amb tot, el que no podem fer ara és dividir l’afició entre botiflers i fidels pel fet de dir que es prefereix que el Barça guanyi de tal o tal altra manera. Perquè durant els últims anys, des de les columnes dels principals diaris esportius de l’entorn blaugrana se’ns ha venut que la millor manera de guanyar era tenint la possessió de la pilota, i guanyar jugant al contraatac o buscant el resultadisme pur era d’una baixesa futbolística considerable.
El joc mostrat pel Barça en el partit davant del Rayo i la Real Societat mostra clarament que el Barça ja guanya plantejant els partits de dues maneres diferents, aquest fet és molt positiu perquè demostra que hi ha un pla b, un pla que en ocasions proppassades s’ha trobat a faltar. Potser el dia del Rayo l’equip no va acabar de jugar del tot bé, però això ja passa quan l’equip s’adapta a una nova manera de jugar. L’important és anar sumant punts.
