Quan escrivia la passada setmana sobre la solidaritat dels ciutadans, em vingueren a la memòria -així com de sobte- alguns fets de la “desconeguda figura” d’en Cinto Verdaguer envers els pobres de Barcelona. Potser, per a alguns, mossèn Cinto es va “passar o extralimitar” quan acollia tota mena de pobres al Palau Moja i quan se solidaritzà amb les víctimes del terratrèmol d’Andalusia o, quan visità els centenars d’indigents malalts de la nostra capital. Aquesta proximitat als pobres, la seva sensibilitat envers els més necessitats, s’afinà quan retornà del viatge a Terra Santa.
I així tenim una narració- L’ “almoina retornada”- que mostren el seu esperit solidari i el seu agraïment envers un pobre concret, tal com podem llegir en les seves obres completes. Mossèn Cinto explica que sota el més meridional dels sis turons que baixen del Tibidabo, a Sant Martí dels Provençals, hi vivia un valencià pobre, anomenat el moro, al qual ell li portava sovint un ajut i que “s’havia deslliurat de les urpes del prestamista, o sia, del escanyapobres”. El pobre tenia penjada a la paret una guitarra i va voler tocar-li una peça.. Aleshores l’escriptor diu que va interpretar “la tonada més bonica que en els millors temps havia tocat en les vesprades de lluna sota les reixes del seu poble”. Verdaguer s’emocionà: “Jo havia anat a fer-li una petita almoina i ell n’havia fet a mi…,de l’alegria del seu cor”.
En una altra narració -Lo cornamusaire- escriu mossèn Cinto: “Travessant la Rambla, enfilí el carrer Tallers, per lo cantó de la ciutat en què es veuen més a prop la verdor dels camps i la blavor de les muntanyes”…”Passant Tallers amunt, vegí sortir-ne un gallego de barba blanca i figura venerable, tocant meravellosament l’enserrada cornamusa”. Verdaguer s’adonà que un ric o un panxacontent insultà el músic captaire. Però aquest seguí fent el mateix com si res. I Verdaguer comenta, commogut: “La seva serenitat impertorbable em deixà avergonyit i confós, més i millor que si m’hagués llegit un capítol de la ‘Imitació de Jesucrist’ ”.
Aquesta sensibilitat no l’ha perdut el nostre poble, gràcies a les pregones arrels cristianes que mantenim, tal vegada sense saber-ho. Són aquestes rels les que ens mouen a la solidaritat esmentada, àdhuc en temps difícils econòmicament com els actuals de crisi pregona, perquè ens adonem de seguida que molts estan pitjor que nosaltres i que ens necessiten.
Tot això ens portaria a fer consideracions sobre qui es pobre i qui és ric, si ens hi sentim al·ludits quan es parla de béns superflus, de béns convenients i de béns necessaris. Reaccionem amb sensibilitat com han fet tants conciutadans nostres ? Ens mantenim en la postura cristiana de l’amor, la comunió i la compassió ? Ens porta a ser cada dia més solidaris ? Ens apartem del embrutidor consumisme en aquests dies de Nadal, Any Nou i Reis ? Procurem viure una ben entesa austeritat ?
Hauríem de filar cada dia més prim, per arribar a aquestes metes, en les nostres manifestacions personals i familiars; no hauríem de cedir davant les temptacions de dispendis -no dic despeses- escandalosos o excessius, donant del poc o molt que puguem posseir. Al costat nostre hi ha un germà -un rostre- que ens demana ajut, perquè pobre o malalt no es val per si mateix. Li hem d’estendre la mà i tocar la seva que ben estesa ens “mira” amb un cor trencat pel dolor.
Benvinguda sigui tota mena de solidaritat !
