Teníem pressa, molta pressa, i això va ràpid, molt ràpid. A tota castanya. Per això el “m’ho imagino” que vaig escriure al primer article de la sèrie, en començar el mes de setembre, ha quedat superat pels fets d’aquestes setmanes. Quin interès té que en aquesta darrera entrega els expliqui que havia pensat en una Catalunya dins la Unió Europea però fora de l’euro, amb una moneda pròpia (que podria dir-se el med -de “mediterrània”-, o euro català) amb paritat inicial 1 a 1 amb l’euro o la lliura esterlina? O que afirmi que hauríem de tenir un exèrcit (quasi simbòlic, amb un pressupost anual no superior a l’1% del PIB), totalment insuficient per defensar-nos en el cas de possibles agressions del Marroc, Espanya o la Xina, però necessari per mantenir la dignitat nacional patrullant una mica per la costa i per fer volar algun avionet de combat per escortar alguns presidents de potències estrangeres quan arribessin de visita al nostre país, i, més seriosament, per poder participar amb el nostre granet de sorra en missions de pau o de defensa conjunta amb altres nacions del món?
Fins ara pensar en aquestes coses tenia l’efecte benigníssim d’il·lusionar-nos amb el projecte. Ara això no té gaire sentit, ja ho decidiran els nostres representants polítics en el Parlament i en el Govern quan siguem un país normal, és a dir, sobirà i lliure. Ara toca esperonar els indecisos, treure les pors dels desconeixen la legitimació internacional i la viabilitat econòmica del procés, i explicar-ho tot als qui fins ara han estat al marge i no tenen cap mena de posicionament al respecte. Crec que hi ha al voltant d’un 20% de població irreductible que, dignament i lliurement, no voldrà sumar-se a aquest viatge col·lectiu que encetem, però hi ha un altre 30% que necessita ser animada i informada per decidir-se. I tenim poc temps per ajudar-los, perquè això va de pressa, molt de pressa, a una velocitat de vertigen, i no se’ns pot escapar.
P.S.- Amb aquest darrer article de la sèrie de cinc inicio un parèntesi d’uns quants mesos durant els quals deixaré de destorbar-los amb les meves produccions escrites. Però sàpiguen vostès que si tan sols una línia d’una d’elles els ha estat de profit, ja em sento molt ben pagat. Adéu-siau, a reveure i bona sort.
