Gairebé tothom coneix aquella frase que diu que el estats no tenen amics, el que tenen són interessos. Com que sembla que encara hi ha molta gent que es creuen que la pressió dels governs europeus farà que el govern espanyol finalment s’assegui a negociar amb els representants de Catalunya, caldria analitzar quin interès poden tenir els estats europeus que Catalunya esdevingui un estat independent d’Espanya. En primer lloc, hauríem de tenir present que no existeix en tot Europa un estat on no hi hagi presència de minories nacionals. Això en principi no ens va a favor, ja que els estats europeus poden oposar-se a la secessió de Catalunya per por de l’efecte contagi.
Normalment, des del bàndol sobiranista se sol argumentar que el pagament del deute espanyol és el factor que inclinarà els estats europeus a donar suport al nou estat català. No n’estic tant segur. Quines esperances tenen els creditors de l’estat espanyol d’acabar cobrant el deute si Catalunya se separa d’Espanya? Hem assistit a una gran discussió a l’entorn de si Catalunya seria un estat viable econòmicament o no. No s’ha parlat gaire de l’Espanya sense Catalunya. Sense tenir xifres al davant, m’inclino a pensar que l’estat espanyol, terriblement endeutat (actualment ja es parla d’un deute equivalent al 140% del PIB), no seria capaç de fer front als seus compromisos ni encara que Catalunya assumís una proporció del deute. I una suspensió de pagaments de l’estat espanyol implicaria una crisi de l’euro, que podria posar en perill totes les economies europees.
Per això crec que els estats europeus tindran més aviat interès que Catalunya romangui dins Espanya. Oi més ara que és públic que els plans d’infraestructures, des de fa molts anys –per no dir des d’un bon començament– s’han dut a terme segons criteris sorgits de la llotja del Bernabeu, sense parar esment a cap lògica econòmica ni amb anàlisi d’ingressos i despeses. A l’estat espanyol li espera un futur de despeses per mantenir unes infraestructures que mai no arribaran a ser rendibles i possiblement ni tan sols amortitzables. Això sí, si un dia al rei se li acut fer com al seu besavi i se’n va a visitar Las Hurdes, ho podrà fer en un AVE. Seguint igualment l’exemple de la seva rerebesàvia, es podria batejar aquesta línia d’AVE com «el tren de las cerezas», en record d’aquell altre «tren de las fresas» amb què aquella provecta senyora es feia dur de vacances a Aranjuez.
També paga la pena que tinguem en compte l’agilitat i l’eficiència que històricament han demostrat els estats membres de la UE i les seves institucions en el moment de fer front a situacions crítiques. Si ni tan sols han estat capaços de gestionar crisis humanitàries esdevingudes en el seu propi continent, quina esperança podem encara tenir que la seva intervenció ens sigui favorable, o simplement que tingui cap mena de transcendència o significació?
Si volem aconseguir res, ens ho haurem de fer nosaltres sols, les ajudes providencials no existeixen. Per a què el procés de secessió tingui un caire pacífic, jo confio més en la insolvència espanyola que no pas en la intervenció europea. Espanya no es pot pagar una campanya militar si se l’ha de pagar ella mateixa. D’altra banda jo, si fos d’ells, no deixaria pas la solució de cap problema en mans dels militars, que històricament han estat el problema per excel·lència, i que ni tan sols en l”actual procés han sabut actuar amb l’elegància que correspondria a l’exèrcit d’un estat democràtic.
Nosaltres fem la nostra i quan siguem independents ja correran a reconèixer-nos. Aquest és un altre punt en què mai no han arribat a posar-se d’acord, en el reconeixement de nous estats. L’únic que comptarà de veritat és que sigui clar que l’estat espanyol ja no aconsegueix exercir control sobre el nostre territori. I aquesta és la feina en què hauríem d’estar tots concentrats, la societat civil posant en marxa mesure de desobediència pacífica i les institucions creant les estructures d’estat perquè aquesta desobediència sigui més fàcil i per fer-se càrrec de la situació.
