Molta gent té la impressió que en el món polític, social i econòmic…impera la mentida, la falta de veracitat i la trapelleria. Un dia s’afirma una cosa, i al següent es desdit, un dia es confirma un projecte i al cap de pocs dies es tira enrere o es nega…Impera la constant aixecada de camisa…; també s’oculten dades, o s’emmascaren i tergiversen; es nega la “major” o la “menor” i no se’n treu cap conclusió vàlida…; promeses no complides, desautoritzacions gratuïtes…etc., fins a arribar a les mentides dures i pures. El pitjor és el fet que tot es justifica, creant una altra “veritat”. Tal vegada alguns polítics són “pentinadors de gats”, que així se’n surten, tot i que generin cada dia més escepticisme.
Anem a pams i fem unes quantes consideracions socials o morals sobre el tema de la veritat en aquests tortuosos terrenys político-econòmics, sense endinsar-nos, és clar, en gaires ni profundes especulacions. Tot i que potser convindria fer-les, ja que la Veritat marca el fi de la història humana i és el punt que què convergeixen els desigs més rectes dels historiadors que volen descriure els fets més transcendentals de la vida de les civilitzacions.
Tot això em recorden la novel·la “1984” de George Orwell -Eric Blair- on l’autor descriu un personatge -un tal Winston Smith- que té la funció, com a “funcionari model” en el Ministeri de la Veritat, la tasca de reescriure, en les hemeroteques, la història del país; té la especial feina de refer els diaris d’èpoques anteriors, per tal d’adaptar-los a la Veritat Oficial, aquella que és dictada des del Poder que s’encarna en el Gran Germà. Es tractava de reescriure el “passat” en benefici del “present”, en funció, per tant, d’uns “nous i esplèndids esdeveniments” que estaven succeint. Ara no és ben bé així, però ens hi acostem: només cal revisar els diaris a les hemeroteques.
Aquesta falsa certesa, aquesta vana seguretat, quan es camina per l’àmbit de la mentida…ha estat, i continua essent-ho, l’obsessió de tots aquells a qui tot el “passat”, el “present” i el “futur” politico-social els molesta total o parcialment per alguna raó, que potser no ve ara al cas. A la novel·la d’Orwell, es veu com es destruïen o cremaven antics documents i se’n creaven de nous; s’esborraven proves fefaents de fets ocorreguts i es trucaven velles fotografies. Amb això, el novel·lista volia criticar la pràctica real de les dictadures i els totalitarismes marxistes o feixistes del seu temps (com fou l’estalinisme). El retoc de fotos, els canvis de cròniques…servien per fer aparèixer personatges que havien de ser promocionats, o bé fer desaparèixer aquells que havien de ser oficialment oblidats. I així en el futur sabrien els homes quina fou la “autèntica veritat”, la prefabricada pel Gran Germà -és a dir la veritat oficial que li convenia a aquella societat dictatorial-, però no pas la veritat real del que succeí en aquell país. El Gran Germà tutelava tota la feinada que comportava el fet que tot es reescrigués i es retoqués tal com més li convenia per “explicar la història” al món. La veracitat o la veritat no interessava. El que valdria, en el futur, seria el “retoc” de la veritat en funció dels interessos d’aquell que governava despòticament. Quants Grans Germans hi ha entre els polítics actuals?
Molts juguen amb el fet que la memòria és fràgil, i gràcies a aquesta feblesa, és manipulable. Però. per a molts altres, la memòria i la veritat històrica és sagrada, ben tossudament sagrada. Per això, al final, la Veritat sempre s’imposa, al cap dels anys. Hem d’afirmar que modular o manipular la memòria històrica, en funció de la política d’un determinat moment, és essencialment immoral. Arran d’això, hi ha qui ha volgut distingir entre la veritat material i la veritat històrica. La material seria la que correspondria als fets reals o a la veritat ontològica, es a dir, la que s’ha mantingut pura i intocable, sense afegits. La segona -anomenada incorrectament “veritat històrica”- seria la que ens queda després de ser manipulada segons interessos bastards dels “manaires”, o després d’una nova i forçada interpretació dels “historiadors a sou”.
Aquesta segona comportaria nous elements per tal que tot tingués un caire ornamental més heroic o més agradable. No obstant, per aquest camí, s’arriba fàcilment a la llegenda i a algunes narracions, diguem-ne, èpiques, per no dir ja als “mites”, allunyant-nos dels reals o vertaders fets històrics que convindria haver conservat. Els mites i les llegendes són com una “construcció teleològica”, és a dir una construcció artificiosa, la finalitat de la qual és embellir el record d’uns successos que passaren, adornant-los amb nous detalls dels protagonistes, amb noves circumstàncies, amb canvis substancials o adjectius, etc…També la llegenda i el mite comparteixen, amb la mentida, la falsificació de la veritat, tot i que la mentida, dolosament i directament enganyosa, s’inventa per tal de fer fracassar -frustrar- la Veritat. I tot, a causa d’alguns elements negatius que a un col·lectiu o a una persona, per uns determinats motius, no els interessa que apareguin o se sàpiguen. Per això, deia A. Green que “el producte acabat i elaborat del ‘mite’ és una cicatriu tancada sobre una ferida que es tracta d’amagar”. Entenia el mite com una variant de la falsedat històrica.
L’home vol la veritat. Vol honorar-la i donar-ne testimoni…i li desagrada la duplicitat, la dissimulació i la hipocresia.
Continuarà…
