L’altre dia alertava sobre la possibilitat que potser alguns “pentinadors de gats” es fessin passar per polítics i que per sortir-se’n més o menys bé, haguessin d’acudir a la mentida i a l’engany, com a mitjans per justificar la seva activitat pública. És allò tant equivocat, de sempre, que el fi justifica els mitjans. També al·ludia al fet que aquest joc semblava generar cada dia més escepticisme. I aquest comportava moltes decepcions.
En l’àmbit vital més profund tota paraula hauria de manifestar la veritat. Llavors, quin contrast, com ens feia veure el poeta Joan Maragall: “Quin abisme de llum…amb quin sant temor…hauríem de parlar !”…“Havent-hi en la paraula tot el misteri i tota la llum del món”….naturalment de totes les converses brollarien, “amb espontaneïtat santa, discursos, lliçons o discussions plens d’aquella llum tan viva”. No hem d’oblidar que Maragall, com a bon cristià, creia en el Logos, la Paraula Vertadera i encarnada.
Com se “sent” de punyent, en canvi, qualsevol falsa instrumentalització de la paraula vertadera, propi de mentiders compulsius, fanàtics i superbs. Però no podem quedar pas destrossats en veure aquestes falsedats; hem de sentir unes ganes boges de restablir la veritat, superant tota mena de decepcions. Tampoc no hem d’instal·lar-nos en el fals prejudici que tothom menteix; hem de saber escoltar o llegir perquè també molts governants manifesten veritats en el que el fan o diuen. I constatem que altres del seu mateix entorn polític no participen en els falsejaments de la veritat.
Una de les decepcions més grans que hom pot tenir és el fet de descobrir que algú molt proper, en qui havíem posat la nostra total confiança -una persona constituïda en autoritat- t’està enganyant i no juga net. Ens pot fer molt de mal quan ens adonem que ens està mentint descaradament. Hom veu, a posteriori, que aquell polític ha mancat a una promesa o que mai no pensà fer allò que prometia. Les seves paraules, per tant, no sortien d’un cor sincer sinó que pretenien un altre objectiu, ocult, interessat i segurament -no ho saps del tot- molt poc recte.
És molt decebedor, doncs, trobar-se amb tot això: qui haurien d’anar al davant, donant exemple cabdal de lleialtat, vivint amb coherència la veritat, s’excusen amb falses raons, amb silencis sospitosos que amaguen interessos bastards. Són polítics ben coneguts que, amb la mentida, tenen cura de la seva imatge -pobra imatge- i als quals se’ls hi podria recitar aquells versos de León Felipe tan coneguts: “Sé todos los cuentos”…“Yo no sé muchas cosas, es verdad. Digo tan solo lo que he visto. Y he visto que la cuna del hombre la mecen con cuentos, que los gritos de angustia del hombre los ahogan con cuentos, que el llanto del hombre lo taponan con cuentos, y que el miedo del hombre…ha inventado todos los cuentos”…”y que los huesos del hombre los entierran con cuentos. Han inventado todos los cuentos. No me contéis más cuentos”.
La decepció és gran quan un descobreix tot aquest món. No hi ha d’haver enganys en aquest camp tan delicat de la vida pública i social. Experimentar “dobles jocs” o inconcebibles mentides, maquinacions insospitades…porta al desànim. I són “mentides de dretes, mentides de centre i mentides d’esquerres”. Quines són les pitjors o fan molt més dany? Totes, naturalment ! perquè s’endinsen dins de l’ànima, en procedir de persones que consideràvem nobles i justes i que havíem elegit creient-les veraces.
Que de vegades he pensat en les diverses maneres de mentir, o menes de mentides! Les dites per delicadesa, les mentides pietoses, amables i senzilles. Les que diem per no ferir ningú. Altres vegades, són mentides de supèrbia, mentides per no complicar-se la vida, per esquivar conflictes o incomoditats. I hi ha mentides “injustificables” que poden fer molt de mal. I són les mentides de persones que juraren dir la veritat. L’honest esperit de servei als altres no pot acceptar la mentida, sinó que exigeix la veracitat i la sinceritat més absoluta. Considerem que en la vida política ens cal una confiança absoluta, no podem concebre que els governants ens enganyin des de la seva posició de servei. Quan ens menteixen, tot se’n va en orris. Aquella persona ens ha fallat estrepitosament. En el fet, no hi veiem un engany “justificable”. La falsedat política ens sotja per moltes bandes, sota els colors més impensats, sigui portant el color blanc de la dreta, el roig de l’esquerra, el neutral o incolor del centre. Les posicions davant la veritat no importen gaire. De vegades, no es veu gens clar de quin color són les intencions.
Continuarà…
