Si alguna cosa caracteritza a un estat de dret és la seguretat jurídica. Aquest principi està reconegut a la constitució espanyola i vol dir que qualsevol persona que resideix a aquest estat sap si està complint o no la llei perquè aquesta està publicada a un diari oficial i quines són les conseqüències de no complir-la. A mode d’exemple, si jo entre a un mercat i agafe fruites i verdures i me’n vaig sense pagar-les, estic cometent un furt. Si ho faig amb violència (sobre les coses o les persones) és un robatori.
Primer de tot, el decret d’alarma és un estat excepcional en el qual s’apliquen unes mesures específiques per a una situació excepcional. En aquest estat NO se suspenen els drets i les llibertats reconegudes a la constitució.
Tot i això el govern va establir una sèrie de supòsits en els quals si es podia estar pel carrer i que si no foren aquests s’havia de tindre un motiu de pes per fer-ho, una espècie de toc de queda anomenat ‘confinament’ en el que totes, per responsabilitat social i cívica ens quedàvem a casa per aplanar la corba. I clar ‘motiu de pes’ és una frase molt amplia i que pot dur a interpretacions vàries, segons l’empatia dels agents.
Va ser el ministre d’Interior (si, l’investigat pel Tribunal Europeu per encobrir els maltractaments policials als seus jutjats) el que va aclarir mitjançant l’ordre INT/226/2020 que hi havia dos tipus d’infraccions per saltar-se l’ordre del confinament, s’aplicaria el codi penal per a les més greus i per a les més lleus, s’aplicaria la llei de seguretat ciutadana, en concret l’article 36.6 (desobediència o resistència a l’autoritat).
Clar, ací dins entraria el supòsit del jove alacantí que va ser multat per comprar-se el berenar perquè el policia va considerar que això no estava permés. 0 aquell altre d’una persona que ballava en meitat del carrer fins que el rodejaren uns quants agents i el reduïren. Hem vist vídeos d’aquestes situacions i crec que hi haurà més que no han sigut gravades on es pot veure i apreciar un ús abusiu de la força.
Tot açò suposa que hi haja una inseguretat manifesta, perquè al calaix de ‘desobediència a l’autoritat’ caben molts supòsits, des de fer alguna cosa que no li faça gràcia a l’agent a contestar amb la força. I clar, els agents tenen una presumpció d’autoritat. Aquestes propostes de denúncia passen a les diferents Delegacions de Govern, que les tramiten i decideixen si ha traspassat la frontera legal o no.
Després de les delegacions de govern acabaran als tribunals, a la jurisdicció contenciosa- administrativa, al Constitucional i si hi ha alguna que siga manifestament arbitrària, fins i tot al Tribunal Europeu de Drets Humans.
Perquè aquest estat d’alarma no permet que es suspenguen els drets de les persones de dret, (mai millor dit) però si han volgut fer-ho de facte, mitjançant la por a les multes i a trobar-se cara a cara amb les forces i cossos de seguretat i comptar amb la seua empatia després de donar totes les explicacions possibles. En alguns casos, inclòs amb la ‘policia de balcó’.
És per això que moltes d’elles s’anul·laran en el camí als tribunals, però han complit el seu paper durant el confinament. Aquest ha sigut de ser la conseqüència punitiva, d’assenyalar al que no volia recluir-se a casa perquè la seua llibertat de circulació no estava suspesa, de tindre’ns preocupades cada vegada que eixíem a comprar, a la feina o a llençar el fem. En definitiva, de tindre por a l’autoritat en comptes de tindre-li respecte.
Perquè ja sabeu que el temor s’imposa, el respecte es guanya.
