Que no ens entretinguin. Ells mai no saben arreglar res i no saben tractar el meu país més que fent de botxins. Algunes vegades, quan penso que la nostra causa és una complicació i voldria trobar excuses o dificultats que ens l’estalviessin, sempre hi ha uns espanyols que de cop m’il·luminen sobre la necessitat del nostre alliberament. Alliberar-nos de la nostra captivitat és una necessitat peremptòria, urgent, inexcusable. Fan tan inhòspita la situació que és conviure amb ells, amb gent de la seva mena, que no es pot pas aguantar més.
Ja sé que arreu hi ha bona gent i conec un munt de persones excel·lents amb qui he tingut i tinc una molt bona relació. Contra el que interessa dir a qui embolica, les relacions són bones. La gent, les persones, anem i venim entre parents, gent de l’ofici, amistats, coneguts i saludats, com deia Josep Pla, amb confiança i respecte entre ciutadans. Fa anys que em vaig adonar, però, que aquesta bona realitat era impermeable al que el PP de l’Aznar volia fer d’Espanya, que esdevingués irrespirable per al catalans. Respirem amb els amics espanyols i escoltem la cantarella de com els catalans som tan males persones i desestabilitzem Espanya. Catalunya és terra conquerida, deia en Manuel Fraga, un ex fiscal diu que és una regió consentida, mimada, una tertuliana proposa afusellar els partidaris del referèndum, les xanxes gaditanes insulten el nostre president. Gràcies: ens ho aclariu. El règim de 1978 és respecte a Catalunya un engany. Les urnes de l’ 1 d’octubre són una penyora del que respirem com a tasca i com a alliberament.
No ens volem distreure pas, no entrarem pas en un nyigo-nyigo fastigós de respondre a provocacions, cansar-nos en refutar obvietats i entretenir incapaços, corruptes i falsaris. Tenim un nord clar que és una doble exigència: la primera és fer com sempre: sostenir un país amb el nostre esforç malgrat l’espoli que comporta la nostra captivitat. Ho hem fet, sabem que ho podem fer. La segona exigència, que ara fa plenitud en les nostres il·lusions prenyades d’esperança i joia per l’aventura de les urnes, és que avancem una causa: la del nostre alliberament. La situació dels de les presons a Madrid i el desterrament dels de Brussel·les ens entristeix, no ens paralitza pas, però; la seva força i la nostra constància tenen unes mateixes arrels: el goig de conviure, la claredat sobre el que ens cal fer i la il·lusió d’avançar junts d’una manera sostinguda cap a un alliberament que no es podrà parar. Sostenim un país, avancem una causa: ho sabem fer, ho hem fet, ho estem fent, ho farem.
