París, un cocktail explosiu i espatarrant d’història, art i glamour que rep 45 milions de visitants l’any. Hom pot fruir de la cuina francesa en un sopar en un ambient càlid, amb espelmes i música en directe, en un vaixell amunt i avall del Sena; anar de compres al Boulevard Haussmann i rodalies; prendre un gelat a chez Berthillon a l’Île–de-saint-Louis; fer jogging per les ribes del Sena, els jardins de Luxemburg o el Bois de Boulogne, o seure a qualsevol cafè en una plaça o carrer encisadors.
El glamour no és el meu fort, però ja que hi som podem recordar que al juny de 1898 el suís César Ritz inaugurava el primer hotel amb el seu nom a la Place Vendôme, introduint-hi el luxe i la personalització de l’atenció al client amb novetats com el bany complet a totes les cambres i el servei d’habitacions. Coco Chanel hi va viure durant 30 anys. Diana de Gales i Dodi d’Al-Fayed sortiren d’allà uns minuts abans d’estavellar-se amb el cotxe al túnel del pont de l’Alma. I també explicaré que a finals del segle XIX l’egarenc Josep Oller va inaugurar el teatre Olympia, on l’actuació de molts cantants desconeguts va suposar l’inici de la seva fama, com és el cas de Brassens i Brel. El 1961 Édit Piaf el salvà del seu tancament per fallida amb una sèrie de concerts memorables. El 1964 els Beatles i els Rolling Stones realitzaren aquí els seus primers concerts importants fora de la seva illa.
Respecte a la història, sembla ser que la tribu gàl·lica dels parisis va fundar la ciutat a finals de segle III aC. a l’actual Île-de-la-Cité. Els romans la conquerien el 52 aC. i van anomenar-la Lutècia. L’any 250 el bisbe Denis va ser decapitat pels romans a un turó fora de la ciutat, el Montmatre (Mons Martyrium); l’’enterraren a l’actual poble de Saint-Denis i els reis de França, des dels capets, començaren a fer-se inhumar al seu costat. Al segle XII es va bastir l’actual església amb el primer gòtic francès, la qual cosa va facilitar després la construcció d’altres catedrals com Chartres, que té uns vitralls i unes portades la qual bellesa pot provocar certament un xoc catatònic. A uns centenars de metres de la basílica de Saint-Denis hom pot admirar l’Estadi de França, on el Barça guanyà la seva segona Champions.
A l’Île de la Cité, a l’actual Conciergerie, queden alguns vestigis del castell on visqueren els monarques francesos fins al segle XIV, i la Sainte Chapelle, que va fer construir el rei sant Lluís per a venerar unes preuadíssimes relíquies: la corona d’espines de Crist i un fragment de la Vera Creu. Malgrat que la capella va ser parcialment cremada durant la Revolució, la majoria dels impressionants vitralls originaris es poden admirar avui dia.
Robert de Sorbonne fundà el 1257 un Col·legi que es considera l’origen d’aquesta universitat. La Sorbona i el Quartier Latin foren l’escenari de les manifestacions del maig 68: el dies 6 i 10 els estudiants van aixecar barricades als carrers i s’enfrontaren a la policia, recolzant els vuit companys que havien anat a declarar per la seves protestes a Nanterres. El Montmatre és famós perquè durant bastants anys hi van viure molts genis de la pintura, i també per l’església del Sacre Coeur i les seves escales. Al costat d’aquesta basílica s’hi troba l’església de Saint-Pierre, on Ignasi de Loiola, Francesc Xavier i cinc estudiants més feren els seus vots l’estiu del 1534, fundant així la Companyia de Jesús.
A la Manége, un picador de cavalls construït per Luis XIV que va ser derruïda per Napoleó en obrir la rue de Rivoli, s’establí el concepte d’esquerres i dretes quan un dia, espontàniament, tots els representants del Tercer Estat, els burgesos i el poble, s’assegueren a l’esquerra del president de la Cambra, i els nobles i l’alt clergat a l’altre banda. Allà es reuní l’Assemblea Nacional a partir de l’octubre de 1789, quan es va desplaçar des de Versailles, on els Estats Generals s’havien constituït en Assemblea i havien aprovat el 26 d’agost la declaració dels drets de l’home i del ciutadà. També devem a la Revolució la creació i aplicació del sistema mètric decimal.
Davant de l’Arc du Carrousel hi havia el Palau de les Tuileries, on van treballar el Directori, i després Napoleó fins que va marxar al Château de Fontainebleau; el palau va ser cremat durant la Comuna del 1871. A la plaça del Palais Royal va començar la revolució del poble el 12 de juliol de 1789 quan arribà la noticia de la destitució del ministre Necker el dia anterior. El 14 es concentraren als Invalides, prengueren les armes, i marxaren a conquerir la presó de la Bastille. Al costat del Palais Royal hi ha la seu de la Comédie Française, creada el 1680 per Lluís XIV, set anys després de la mort de Molière durant la representació de la seva darrera comèdia, El malalt imaginari.
A la plaça de la Concorde (aleshores anomenada de la Revolució) hi va estar emplaçada la guillotina durant un temps. Els condemnats eren portats en una carreta pel carrer Saint-Honoré fins al cadafal. De camí cap a la seva execució Danton va poder veure el convent dels jacobins (dominics), en una dependència del qual s’havia reunit assíduament amb el seu club polític. Per cert, davant l’antiga porta de Saint-Honoré, Joana d’Arc va ser ferida per una fletxa en l’assalt de Paris de 1429.
I què podem dir respecte de l’art? L’escriptor francès Stendhal experimentà un augment del ritme cardíac i marejos en visitar la Santa Croce de Florència el 1817. Des d’aleshores aquesta reacció psicosomàtica produïda per una sobredosi de contemplació de bellesa es coneix com una síndrome amb el nom d’aquest escriptor, i jo he estat a punt de patir-lo en diverses ocasions durant aquests dies.
El Musée d’Orsay aclapara: em semblen excepcionals A la platja i els retrats de Berthe Morisot i de Irma Brunner, de Manet, el delicadíssim Pruners en flor de Pisarro i els contundentment harmoniosos Inundació a Port-Marly, La neu a Merly-Le-Roi i Bateaux à l’écluse de Sisley. Les teles de Degas les Danseusses i Ludvic Halévy et Albert Boulager-Cavé i l’escultura Gran danseuse habillée són unes joies, així com el sublim Ball al Molí de la Galette i el Chemin montant dans hauttes herbes de Renoir. Monet té moltes obres però em quedo amb Regates a Argenteuil, Les Coquelicots, Zaandam i Chasse-marée à l’ancre; i també són extraordinaris Els jugadors de cartes de Cézanne i Louis Bouglé de Toulouse-Lautrec. S’hi poden admirar també una extensa col·lecció de Van Gogh, amb els brutals retrats del doctor Paul Gachet i de l’artista i L’església d’Auvers.
Al Louvre la majoria del personal es dedica a fer un safari fotogràfic, però de quadres. És lamentable l’aglomeració davant la Gioconda, on molts ignoren els excel·lents Veronese i Tizianos que l’envolten. Al passadís del davant hi ha cinc Da Vinci més, contemplats per molts pocs. I el mateix passa amb uns capolavoro de Raffaello. La llibertat guiant el poble de Delacroix i el Rai de la Medusa de Géricault tenen moltíssima força vistos al natural. Quasi tot el que hi ha al Louvre és excepcional, però a mi m’agradaria tenir a casa els dos estratosfèrics Veermer, i els descomunals La Infanta Margarita de Velàzquez i El jove captaire de Murillo. Afegiria també els retrats pintats per Frans Hals i per Goya, i els dos quadres de Frederich. Em van entusiasmar les 72 teles d’en Corot: s’ha guanyat definitivament la meva devoció. A més el museu té la sala Huguet, amb dues taules boníssimes del mestre de Valls.
Tenia idealitzat l’emblemàtic edifici del Centre Pompidou, i em va decebre: es percep anacrònic i es veu vell. A la cinquena planta està el Museu Nacional d’Art Modern. Parin atenció a Composició IX, Sobre blanc II i Groc-Vermell-Blau de Kandinsky, a l’excepcional Arlequí del període rosa de Picasso, als dos Juan Gris i als dos Chagall, i a les escultures La dona pentinant-se de Juli Gonzàlez, la Mare de l’artista de Giacometti, i El profeta de Gargallo. Aquestes obres ja valen tot el museu, encara que hi ha algunes absències importants com Hopper o Munch.
Considero de visita obligada les esglésies de Saint-Germain-des-Prés, amb la tomba de Descartes, Saint-Sulpice i Saint-Étienne-du-Mont. Hi ha altres petits museus que alberguen autèntiques joies: el Museu Rodin, imprescindible; el Musée du Moyen Âge, amb moltes peces de categoria d’honor; l’Orangerie, la col·lecció privada del marxant d’art Paul Guillaume, que té el grup de Modigliani, Dérain i Maurice Utrillo més nombrós que conec; i el Musée Marmottan, amb Impressió. Sol naixent de Claude Monet, que donà nom a tot el moviment impressionista, i on he descobert la cunyada d’Édouard Manet, Berthe Morisot, que pintava uns quadres extraordinaris. Malauradament el museu Picasso és tancat per reformes fins el 2012.
En fi, a més de fruir de l’art, la història i la lectura, entre d’altres, de l’interessantíssim i clarivident assaig L’obertura catalana d’en Carles Boix, durant aquestes jornades m’he refermat en la tesi de que el model d’Estat pel nostre país ha de ser un equilibri entre l’ideari girondí (la descentralització, la iniciativa personal i la subsidiarietat) i el jacobí (la sobirania i el bé de la comunitat, i la igualtat davant la llei). I ara he de marxar a treballar que l’enquesta d’El Matí digital diu que amb la crisi no podem fer vacances.
