Després de tenyir l’ample horitzó de carbassa, blancs i rosats, els sol s’enlaira decidit sobre el mar. Ara mateix és possible sentir com creixen i s’estiren i badallen els llucs i les flors al parc de la Ciutadella o als roserars del Parc Cervantes. És dissabte al matí, d’hora. Un fresc i clar matí de primavera, amb un núvol solitari penjat del blau límpid del cel.
La matinada remunta ciutat endins però li costa penetrar el garbuix de carrerons del barri de La Ribera, guardat gelosament per les dues torres de Santa Maria del Mar, els seus sentinelles de pedra sis vegades centenaris.
Mentre els primers raigs de sol il·luminen la façana del Naixement de la Sagrada Família, la fressa d’un cotxe solitari esquinça el silenci ample i dens del Passeig de Gràcia i en algun lloc de l’Eixample algú diu una vella pregària en la penombra d’una capella. L’aroma agradable i deliciós de les fleques s’estén pels carrers buits de Sants acompanyant un repartidor de premsa que arrossega el seu carretó carregat de lletres i notícies. A la part alta de la Diagonal uns pocs runners i skaters comencen les seves carreres i en el Parc Güell unes cotorres amb el pit gris i el bec groc xisclen esbojarradament mentre volen esvalotades d’arbre en arbre.
La quietud fresca de maig puja per les Rambles desertes dins un oreig que mou lleument les fulles dels plàtans, com una salutació del nou dia a la ciutat que tot just es deixondeix. A la Plaça Catalunya el parrupeig planyívol d’alguns coloms sona com una queixa burlesca i dues persones es saluden al metro: «bon dia! — bona nit!». A la plaça del Pi tres artistes preparen les seves pintures amb la intenció de vendre-les més tard, potser a migdia, quan una petita banda de jazz tocarà en un racó de la plaça i una gernació estarà passejant pel Barri Gòtic. En una paperera hi ha un ram de flors abandonat per algú que potser no ha arribat a la cita i ha perdut les esperances.
En un apartament de Sant Gervasi, als primers empits del Tibidabo, algú es lleva i fa les primeres passes del dia creuant la seva cambra. Després obre la finestra i fa una profunda inspiració, com volent beure’s tota la frescor que nia a l’ambient. Aleshores mira la ciutat, allà sota la seva finestra, estesa als seus peus. I sent com la primavera, viva en l’aire del matí, l’abraça i el prem, alegre i descarada.
