Lluny de les anàlisis simplistes que abunden a l’independentisme català, que van des de les aplicacions imaginàries de l’U d’octubre fins la demagògia sobre les polítiques socials i/o republicanes, el principal problema que té la política catalana són les seves elits. Aquestes són tret d’algunes excepcions, extraordinàriament incompetents, poc formades políticament, i sense sentit d’Estat o mínima seriositat.
Ara bé, la primera qüestió a identificar és qui són aquestes elits. Encara que d’elits n’hi ha diverses –sectors del món econòmic, entitats, etc- hi ha un col·lectiu que destaca molt especialment, i aquest és la classe dirigent del sistema autonòmic. I és que el període en què la burgesia industrial i els intel·lectuals dirigien el catalanisme ja queda lluny: aquesta elit actual està formada principalment pels polítics, els partits i els alts funcionaris de les institucions i administracions.
La realitat és que quaranta anys de sistema autonòmic han creat un entramat de poder que no té comparació en cap altre àmbit. Combinats entre ells, els polítics, els partits i les administracions poden mobilitzar un capital econòmic, humà, mediàtic i ideològic que cap altre actor català pot ni tan sols somniar. Per cert: per llegir més sobre les elits catalanes recents, teniu aquest excel·lent article de Miquel Vila a la revista americana Palladium.
Un cop tenim identificat on és el poder a Catalunya, ja sabem cap a on hem d’apuntar i les tecles que hem de tocar. El pas següent és definir què cal fer. I el que cal fer abans de res és desposseïr aquestes elits del blindatge sistèmic del que gaudeixen. Per a fer això, necessitem un canvi de les regles del joc democràtic a Catalunya, la primera de les quals és el sistema electoral. L’independentisme sempre fa bandera de la democràcia contra l’Estat Espanyol, però on primer cal aplicar el poder de la democràcia és cap el propi independentisme oficial, enquistat i fusionat amb el sistema autonòmic.
Com ja vaig apuntar a l’article anterior, o també com aborda magristralment i breu en Jordi Palomino en aquest altre text, és imprescindible una reforma radical del sistema representatiu, per tal de trencar la bombolla de l’elit autonòmica. Cal que els partits i les administracions catalanes, encarcarades en una espiral de mediocritat, puguin ser escollides o expulsades per la ciutadania de la manera més fluïda, directa i eficaç possible. Cal que la seva continuïtat al poder depengui exclusivament de fiscalització i valoració que faci la gent amb el seu vot, i no del partit. Cal acabar amb la disciplina de vot del Parlament, i dins dels propis partits respecte la seva direcció. L’única opció que veig per recuperar un mínim de talent, i un mínim d’estratègia política per l’independentisme i per Catalunya, és establir noves regles del joc democràtic, trencar la baralla, barrejar les cartes i tornar a començar amb la mà que ens hagi tocat.
Un possible fornt per on començar és, entre altres, la llei electoral. Catalunya porta des del retorn de l’autonomia sense llei electoral pròpia. És a dir, ens regim per la llei espanyola, sense tenir cap obligació ni necessitat de fer-ho. I aquesta llei electoral espanyola és, possiblement, una de les lleis que ens espanyolitza d’una manera més efectiva i profunda. I un cop més per enèsima vegada, aquesta legislatura la mai nascuda llei electoral catalana segueix bloquejada pels partits. La societat civil, que malgrat tot és un poder a tenir en compte, faríem bé de començar a centrar els esforços cap aquí. Si de debò volem començar un canvi de cicle al nostre país, cal començar a canviar les nostres elits.
