No és de covards endinsar la fulla en la pell, travessar l’epidermis, estripar la dermis i sentir la sang fluint per l’avantbraç.
No és de covards saltar a les vies d’un tren, prendre impuls, impactar amb la carrosseria i ser trinxat sota el metall de les rodes.
No és de covards bolcar el tub d’ansiolítics dins la boca i engolir-los amb un bon doll d’alcohol, mentre crema la gola i es desfà l’estómac.
No és de covards nuar una soga al voltant del coll i oprimir la jugular mentre les extremitats pengen suspeses a l’aire.
No és de covards estrènyer el gallet d’un revòlver sobre la templa i buidar el carregador, fent esclatar ossos i teixits.
El que sí és de covards és la censura, l’encobriment, el silenci i la negació.
Segons l’últim informe de l’OMS, datat el 31 de gener de 2018, s’executa un suïcidi al món cada 40 segons. El primer informe sobre el suïcidi per part de l’Organització Mundial de la Salut va ser el 2014 amb el títol Prevenció del suïcidi: un imperatiu legal, en el qual s’identificava el problema per primera vegada com a malaltia pública mundial a tenir en compte. Malgrat convertir-se en un objectiu primordial des de llavors, el 2016 el suïcidi es va convertir en la segona causa principal de mort en persones entre els 15 i els 35 anys. L’actual pla d’acció mental (2013-2020) compromet als estats membres a reduir les taxes nacionals de suïcidi en un 10%.
El tabú que embolica al suïcidi ve determinat en part pel llegat religiós. Les religions d’origen abrahàmic titllen l’acte de llevar-se la vida com a pecat mortal—valgui la redundància—. En algunes cultures, com la japonesa, aquesta pràctica no solament es respecta, sinó que en ocasions es glorifica. En termes de responsabilitats civils, a la majoria dels països europeus s’hi ha despenalitzat el suïcidi, encara que poden derivar-se alguns problemes per a qui ho intenti i no se’n surti o per a qui hi participi, en casos de suïcidi assistit. Les contingències legals per la mort assistida varien segons la casuística singular dels subjectes. Al món musulmà, contràriament, sí que es considera delicte, donada la santedat de la vida, un do diví.
Encara que la majoria de suïcidis tenen lloc a la llar, existeixen altres llocs escollits per a aquesta fi. Destaquen pel seu elevat nombre el metro de Londres, el pont Nusle de Praga, el cap Beachy d’Easburne, el salt de Tequendama a Colòmbia, les cataractes del Niàgara, el pont Golden Gate de San Francisco o el pont de Nankin sobre el riu Yangtsé, que és el lloc amb el major nombre de suïcidis del món.
La veu llatina suicidium està formada per sui, que significa “si mateix”, i el morfema derivatiu -cidium, que prové de l’arrel caedĕre, matar. El DLE la defineix com “acció i efecte de suïcidar-se”, “acció o conducta que perjudica o pot perjudicar molt greument a qui la realitza”; suïcidar-se és el “acte de llevar-se deliberadament la pròpia vida”.
Respecte al diagnòstic, poden establir-se coincidències o factors que es puguin associar amb el suïcidi com la depressió, trastorns de personalitat, conductes o situacions d’addicció, malalties cròniques que causin dolor, episodis vitals d’estrès o complexos, desarrelament social, la solitud… però molts dels suïcidis que es produeixen no tenen cap relació amb aquests factors. Les causes són innombrables i tan diverses que fan de la seva detecció una tasca extremadament difícil. Menystenir els motius pels quals algú decideix posar fi a la seva vida és senyal inequívoc de la incomprensió que aquest fet provoca.
Per cada suïcidi dut a terme, n’hi ha tres temptatives. Molts dels mètodes de prevenció i control antisuïcides no donen gaire fruit. En conjunt es dediquen a restringir l’accés als mitjans d’execució, com podrien ser el subministrament de medicaments, o la facilitat d’adquisició d’armes letals. No obstant això, està demostrat que accions de caire informatiu, aplicació de polítiques socials inclusives, identificació i avaluacions sanitàries continuades, una bona atenció sociosanitària, programes d’ajuda… obtenen un millor resultat quant a la disminució del nombre de temptatives i de suïcidis.
La falta de sensibilització amb el suïcidi és un obstacle a l’hora d’analitzar la situació de manera oberta. La detecció, l’anàlisi i l’avaluació correctes solament són possibles si la societat supera el tabú que s’aboca sobre el tema i inverteix en mètodes preventius eficaços basats en projectes d’educació. Una persona que té actituds o pensaments suïcides el que vol és que se li pregunti, vol sentir-se amb suport al darrere; donar-li l’esquena o acusar-la de voler cridar l’atenció no fa sinó agreujar el problema, cal desfer el tabú i poder preguntar lliurement si aquesta persona sent desitjos de llevar-se la vida. Mai s’ha de jutjar o opinar “és una bogeria”, “quina exageració”, “per això no val la pena”; el suïcidi és el resultat d’un profund sofriment emocional intern que el proïsme no encerta a comprendre. Es tracta d’ajudar aquesta persona, es tracta de salvar una vida i comentaris d’aquest tipus solament contribueixen a augmentar el dolor de l’individu.
No existeix resposta màgica que dissipi els pensaments suïcides de ningú, però és a la nostra mà fer tot el possible per pal·liar el dolor d’aquella persona que es trobi davant aquesta eventualitat. Estén la mà, ofereix-li la teva espatlla per plorar, regala unes paraules amables i sàpigues que has fet tot el possible, encara que es consumi l’acte suïcida. No cal oblidar aquestes paraules d’Arthur Schopenhauer: “el suïcidi, lluny de negar la voluntat, l’afirma enèrgicament, ja que la negació no consisteix a avorrir el dolor, sinó els gaudis de la vida. El suïcida estima la vida; el que passa és que no accepta les condicions en què se li ofereix. No hi ha res al món més indiscutible que el dret de l’home a disposar de la seva pròpia vida i persona.”
