Ara ja no tinc cap dubte que la independència de Catalunya no la vull només perquè representi una millora del benestar i l’economia dels seus ciutadans, ni tampoc perquè sigui de justícia històrica veure com aquest tros de terra recobra la mateixa dignitat que tenen els altres països normals. La llibertat del meu país la vull també per veure com els queda la cara desencaixada a tota aquesta colla de periodistes provincians que s’han passat dècades vivint de la gran mentida de l’Espanya de les autonomies, sense arriscar ni un mil·límetre. Sé que aquest no és un sentiment noble, em podria justificar dient que és fruit de l’anomalia psiquiàtrica que tots plegats patim en major o menor mesura, però m’és igual, no oblideu que la baixesa moral d’aquesta gent és infinitament més corrosiva que les meves baixes passions expressades en aquest simple article.
Fa pocs dies el director del pamflet més llegit a Catalunya, l’Enric Hernández, ens delectava amb un editorial que serà digne d’emmarcar el dia de la victòria com un gran trofeu guanyat al cinisme i al brossam quintacolumnista. Entre tot el deliri victimista del text, titulat ‘No ens assenyaleu’, podem trobar perles com aquestes: ‘Només perquè no combreguem cegament amb el vostre credo, no ens assenyaleu’. ‘No ens assimileu. Vosaltres, cartògrafs de naufràgis esdevenidors, tampoc pretengueu enrolar-nos per força en la vostra inconscient croada’. ‘No ens dividiu entre bons i dolents, entre demòcrates i antidemòcrates, entre patriotes i traïdors, perquè les línies vermelles que vosaltres us entesteu a traçar nosaltres les trepitgem diàriament’.
Quina barra que tens, Hernández, quina barrota més gran, per l’amor de Déu! De què parles Hernández, de quina assimilació parles? De quin credo parles, benvolgut periodistet? Potser has oblidat les milionàries subvencions al teu diari que han servit, entre altres coses, per ser el portaveu durant anys i panys de l’ajuntament socialista de Barcelona? Parles de ser la nineta dels ulls de l’stablishment autonomista i de la casta extractiva? De ser el diari que ha menyspreat l’independentisme des del dia que vau néixer? De què collons parles, Hernández? D’on has tret aquest victimisme de baixa estofa que put a falsedat des d’una hora lluny? Vosaltres, mediocres, que porteu a sobre la vergonya d’haver destapat tard l’estafa dels Pujol, o els mateixos que vau fer la vista grossa a les tortures del 1992. Ara, amb aquesta pedanteria que tant us caracteritza, ens torneu a comparar amb els nazis. Ja no ets ni original, Hernández, ets un míser. Quin fàstic tot plegat.
A Catalunya hi ha una tara moral que supera amb escreix qualsevol altre delicte. Perquè els delictes tard o d’hora s’acaben pagant i en canvi aquesta ferida està i es desenvolupa a la ment de les persones durant dècades. Per això, aquest victimisme d’ara, dels que sempre ens han mirat per sobre de l’espatlla, els nervis dels que sempre han fet costat al poder, són la primera estació del viatje cap a la victòria. Guanyar-los serà el meu gran èxtasi particular, i un alliberament espiritual per un país que ha hagut de suportar la baixesa existencial d’aquests personatges.
Feu-me un favor, guanyem als Cunís, als Carols, als Hernández, als Francos… Guanyem-los no perquè siguem millors, sinó per alliberar-nos d’aquest síndrome d’Estocolm que patim. En una Catalunya lliure continuarà havent-hi gent mediocre i gent brillant, però segur que ens treurem de sobre les pontificacions dels llimacs que porten 35 anys arrossegant-se per caure simpàtics a Madrid i per ser la premsa amiga del ‘tercio nordeste’. ‘Los de la butifarra y la sardana‘. Genteta amb pell de xai que acaben sent el cavall de troia dels que van entrar a sang i foc a Barcelona fa 300 anys. I encara tenen la barra de dir-se neutrals i moderats. Barruts, més que barruts!
