Suport per omissió

 “Referèndum no equival a democràcia, vull dir: el General Franco va organitzar dos referèndums en el passat. Crec que el referèndum és l’arma preferida dels dictadors. Aquesta gent, al cap i a la fi, està adoptant actituds nazis”. Aquestes són les paraules del senyor Ministre d’Exteriors Alfonso Dastis fa poc més d’una setmana a la famosa cadena internacional Bloomberg[1].

No m’he pogut estar de començar amb aquestes glorioses paraules que, pel meu gust, no han tingut la repercussió que mereixen, i més tenint en compte els últims esdeveniments. No és només el surrealisme i la hipocresia de les paraules, sinó el subjecte que les pronuncia.

No sembla massa bona estratègia fer equivaldre referèndum a eina autoritària, bàsicament perquè la totalitat de la política del govern britànic actual es basa en el resultat d’un referèndum i perquè és una eina inclosa en la gran majoria de les constitucions europees, descrita i utilitzada com a últim recurs en casos de polarització o fins i tot com a potencial veto de la ciutadania, per tant, com a eina per legitimar i donar poder al poble.

Com s’acostuma a dir sempre en qualsevol ciència social, l’entorn és un component explicatiu i determinant en un procés com el que estem vivint. Qualsevol crispació, pas en fals o canvi de direcció pot ser definitiu. En aquest cas, l’entorn ve determinat per la nostra actuació, la de l’estat central i la de l’escenari internacional. Sobre el primer element simplement vull dir i demanar el màxim de calma possible, tal com ha passat fins ara. Tenim un procés transversal, calmat i reivindicatiu; de dreta a esquerra, cosa molt difícil d’assolir: NO EL TIREM A LES ESCOMBRARIES. Sobre el segon em veig incapaç d’ampliar el que ja s’ha dit i, sincerament, prefereixo expressar-ho al carrer.

És sobre el tercer protagonista que vull parlar. L’escenari internacional és un concepte, moltes vegades abstracte, però que s’ha de considerar sempre en política. Està format per organitzacions que toquen tot tipus d’àmbits, governamentals i no governamentals, per estats, i també es cola la premsa internacional, amb molt de pes, que acaben traslladant influències a tots els racons del món. I evidentment, no podien faltar els poders econòmics representats per empreses de tot tipus.

El primer concepte que s’ha d’entendre aquí és que hi ha una jerarquia entre aquests actors, és a dir, que Catalunya no sigui un estat comporta que, entre moltes altres coses, la resta d’estats no s’hi refereixin. Jo només parlo dels meus iguals i dels que estan dins la meva categoria. És així com, per exemple, els representants institucionals de Bèlgica faran costat a allò que defensi el govern de Rajoy.

I així ha sigut fins fa un mes, el fet que fessin constant referència a “l’assumpte intern” quan Rajoy restava immòbil no deixava de ser donar-li suport. Ara bé, des que Rajoy s’ha començat a divertir enviant tropes a Catalunya per defensar la “Unidad de España”, no hi ha hagut ni un cap d’Estat o representant institucional de cap país, que pugui veure la seva política afectada per la independència, que li hagi donat suport. Referir-se a “l’assumpte intern” quan Rajoy ja no està immòbil i passa a l’acció ja no sembla tant coherent com abans, i això és molt significatiu.

Fins i tot Trump, és capaç de veure que els catalans no posaran fàcil les coses a Rajoy. Ha donat el seu suport a Rajoy només quan n’ha rebut la seva visita, quan és ben sabut que va donar ple suport al Brexit i que el seu criteri sobre aquest tipus d’afers es mou per interessos molt particulars. De fet, ell mateix ha separat la seva opinió personal (“no sé si votaran, la gent s’oposarà a Rajoy”) de les declaracions que ha de fer com a president (“amb les xifres que tenim, crec que Catalunya s’independitzés seria una bajanada”). Opinions, al cap i a la fi. Només caldria girar una mica aquests interessos particulars, una vegada independents, perquè canviés d’opinió (o ho declarés com a mínim).

És clar, veient les paraules del Ministre d’Exteriors, que s’estan passant l’article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans pel Valle de los Caídos, que detenen càrrecs públics com autèntics delinqüents i que la mobilització estava fora de l’imaginari de qualsevol, com pots donar suport a l’autoritat judicial contra la legitimitat popular?

En definitiva, en l’entorn internacional se sap que la no actuació és una estratègia activa i canviant. És per això que el silenci i, per tant, el no suport explícit dels poders internacionals suposa una puntada de peu a les barroeres accions de Rajoy.

El que explico, doncs, se suma als motius per a l’optimisme juntament amb les incessables cròniques de la premsa internacional i les cartes de diversos grups parlamentaris pressionant Rajoy, fins i tot a la carta de diputats del Parlament Europeu de diversos grups (liberals, conservadors reformistes, verds i socialdemòcrates) i diversos estats.