Es fa de dia i es fa de nit. Plou, neva, fa vent i, quan vol, surt també el sol que escalfa. Fa fred i fa calor. Les estacions se succeixen i una vegada vam haver d’acordar un calendari per no descomptar-nos. Segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos, anys, segles. El temps no passa, però. Som nosaltres que passem a través seu. Això que anomenem temps és immutable, impertorbable. El temps és natura indominable. I ahir, en aquest seminari de literatura que fem a l’Espai Bonaire d’aquesta vila on visc i d’on sóc, vam llegir una de les millors descripcions que en conec. Al capítol 46 de “La Plaça del Diamant”, una Natàlia ja madura contempla la seva filla Rita i l’ombra que projecta la seva imatge al parc on són. I pensa. La Natàlia pensa en relació al present, però també en relació a les coses del passat. La palanca del temps. No el temps dels núvols i del sol i de la pluja i del pas de les estrelles ornament de la nit, no el temps de les primaveres dintre el temps de les primaveres i el temps de les tardors dintre el temps de les tardors, no el que posa les fulles a les branques o el que les arrenca, no el que arrissa i desarrissa i acoloreix les flors, sinó el temps dintre de mi, el temps que no es veu i ens pasta. El que roda i roda dintre el cor i el fa rodar amb ell i ens va canviant per dins i per fora i amb paciència ens va fent tal com serem l’últim dia. Rodoreda, naturalment, i el seu llegat incommensurable. Natàlia pensa, però em fa l’efecte que més aviat sent. Algú ha dit recentment que, més que pensar, el que de veritat importa en aquest món és sentir. Tal com serem l’últim dia i els fantàstics polisíndetons de la grandiosa coordinació. I segur que ahir, entre els assistents, més d’un i de dos se’n van ben enamorar. Sensació i sentiment.
