Des de la finestra guaitava el bulevard del barri de Saint Gervais, on es trobava l’hotelet en que sojornava. Era la primera vegada que anava sola pel món i ja portava dues setmanes a Suïssa entre assajos i competició. Els d’Ars Musicae li havien aconsellat de participar en el concurs i havien aconseguit ajuda econòmica pel viatge. Estava sola, soletta, com la Mimi, i encara que la seva habitació no era blanca potser si que el clos de la protagonista de La Bohème s’assemblés una mica a aquella cambra minúscula. Ja era negra nit i al carrer no es veia ni una ànima. La llum dels fanals projectava sobre les llambordes les ombres rectilínies i simètriques dels arbres de les voreres. En la ciutat de la república teocràtica de Calví i el bressol de Patek Philippe i Rolex tot semblava sempre ordenat, previst… De ben segur que no li donaven cap premi, però estava contenta de la seva interpretació. I caram com havien aplaudit i cridat durant quinze minuts a la sala del Victoria Hall! Fins i tot havien picat de peus… Demà tornaria al centre de la vila baixant per la Rue du Temple cap el Roine, el travessaria per l’Ille i encetaria la ciutat vella. Passejant per la Grand-Rue passaria pel davant de la casa nadiua de Jean-Jacques Rousseau i s’entretindria una altra vegada a les llibreries de vell. Si li quedava temps pensava tornar tot passant per la Promenade des Bastions. La primera prova, que es cantava darrera d’unes cortines per garantir la imparcialitat del jurat, l’havia passat ahir interpretant Händel, el Kaddish de Ravel i dues àries, de Beethoven i de Monteverdi. Avui havia demanat una limusina per anar al teatre: tot barrinant havia conclòs que per competir a la final del Concurs Internacional de Ginebra no s’esquia presentar-se en taxi. S’havia abillat amb un vestit negre amb un llaç verd. Havia cantat la segona i en acabar les altres concursants havia tornat a l’hotel sense esperar conèixer el resultat.
S’apartà de la finestra i s’enllità. Després d’acotxar-se s’adormí en un tres i no res. A les vuit del matí un cops a la porta la despertaren sobtadament: Victòria, has guanyat el primer premi! El jurat havia estat unànime. Trucà a casa i al senyor Lamaña, d’Ars Musicae. Li arribaren telegrames de felicitació i el director de La Scala la trucà per convidar-la a actuar a Milà, però va quedar-se amb un pam de nas: ho sento, he de tornar a casa a Barcelona, li va dir. Els diners del premi li serviren per pagar les conferències telefòniques, la limusina i el carregament de partitures que comprà els dies després. Era la tardor de 1947 i feia poc més d’un any que la Societat de les Nacions s’havia auto-dissolt i havia traspassat el seu Palau de Ginebra a una nova organització: la ONU.
Victoria de los Ángeles López García va néixer el primer de novembre de 1923 a una mena d’àtic on vivia la seva família en el recinte de la universitat, a la Gran Via de Barcelona. El seu pare Bernardo López, un malagueny de Fuengirola, era bidell de la Universitat i la seva mare Victoria García feia feines de neteja i era originària de La Puebla de Sanabria, un llogarret de Zamora. La Victòria tenia tres anys menys que la seva germana Carmen. Després va néixer el José. La seva mare estava sempre cantant i a vegades apareixia l’oncle Ángel -el seu padrí- i li ensenyava tocar la guitarra. I començà a cantar amb la mateixa naturalitat amb què brolla l’aigua d’una deu. Cantava als passadissos i a les aules buides posant-hi música a poemes que havia après de memòria. I els diumenges quan anaven en tren als merenderos de Les Planes cantava les cançons populars que sentia a casa acompanyant-se de la guitarra. I als jardins de la Universitat que donaven al carrer Balmes, i la gent de la Mutua General de Seguros obria els balcons per sentir-la.
Amb gran alegria del seu pare va iniciar els estudis al Grup Escolar Milà i Fontanals del carrer del Àngels, i va tenir la Rosa Sensat de directora. La feien cantar de solista i en una ocasió interpretà Muntanyes regalades davant del President Macià durant una visita al centre. Als deu anys començà el batxillerat. La primavera de 1936 la Carmen la portà d’amagatotis al Conservatori del Liceu, on l’escoltaren i restaren impressionats, però només tenia 12 anys i no podien admetre-la. El juny de 1939 les dues germanes es tornaren a presentar. La professora Dolors Frau comprengué de seguida el potencial de la menuda i morena Victòria i es convertí en la seva mestre de cant, mentre que ampliava la seva formació amb el guitarrista Gracià Tarragó i la pianista Teresa Garcia. El 1940 la seva germana la inscriví a un concurs convocat per Ràdio Barcelona on cantà les àries puccinianes Mi chiamano Mimì de La Bohème i Un bel dì vedremo de Madama Butterfly. El premi consistí en mil pessetes –amb les quals es comprà una nina que mai havia pogut tenir i una dotzena d’ous per a la seva tieta malalta-, i una funció d’òpera al Teatre Victòria. Allà debutà interpretant la Mimí el gener de 1941. Va obtenir un èxit tal que hagueren de repetir la funció dues vegades. Tenia disset anys.
Un grup de persones va crear un patronat per vetllar per la seva formació. El director d’Ars Musicae, Josep Maria Lamaña, l’acollí gairebé com una filla i esdevingué el seu tutor. Ars Musicae era una agrupació dedicada a la interpretació de música antiga i la Victòria aprengué un amplíssim repertori de música anterior al segle XIX, a més de cançó europea. Mentre, amb divuit anys i només tres d’estudis, es graduà al Conservatori. Ars Musicae la presentà com a solista en un concert al Palau de Música el maig de 1944, i arran de l’èxit va ser contractada per cantar al Saló dels Miralls del Liceu. Però va ser la nit del 13 de gener de 1945 quan féu el seu debut al coliseu barceloní amb la interpretació de Le nozze di Figaro de Mozart. L’any següent la repetí i cantava també la Marguerite del Faust de Gounod, la Manon de Massenet i La Bohème.
El 1947, després de guanyar el Concurs de Ginebra va cantar a Londres La vida breve de Falla amb l’orquestra de la BBC, i tornà al Liceu amb la Manon. El 1948 cantava el seu primer Wagner amb el paper d’Elisabeth al Tannhäuser. Aquest any es casava amb l’advocat Enric Magriñà el qual esdevingué el seu agent. La seva carrera internacional s’inicià de manera imparable: el 1949 debut a l’Òpera de Paris amb el Faust i un recital a La Scala, on a l’any següent interpretà l’Ariadne de l’òpera homònima de Strauss; també al 1950 cantava al Festival de Salzburg i al Covent Garden londinenc, on recollí una ovació memorable d’onze minuts després de la primera ària de Mimí. A Londres també actuà al Wigmore Hall en un recital amb l’anglès Gerald Moore, un dels millors pianistes acompanyants de la història, amb qui inicià una llarga col·laboració. Aquells anys fa les primeres actuacions a Centre i Sudamèrica i la primera gira pels països escandinaus. El 1952 debutà al Teatro Colón de Buenos Aires, on hi actuà assíduament durant dotze temporades. El 1957 ho féu a la Wiener Staatsoper de Viena. A l’octubre d’aquell 1950 va cantar per primer cop als Estats Units, en un recital al Carnegie Hall de Nova York, i el març següent debutava al Metropolitan Opera amb el Faust. Va ser contractada per la companyia del Met on actuà regularment fins el 1961 –amb gires per tots els EUA- amb 103 actuacions. Durant aquests deu anys vivia pràcticament a Nova York i tornava a Barcelona en acabar la temporada i pel Nadal. Fou el de 1958 quan Renata Tebaldi va haver de marxar a Itàlia al funeral de la seva mare i l’empresari del teatre novaiorquès, Rudolf Bing, li demanà que la substituís a la Traviata programada. La Victòria hi accedí. Bing va contractar els Cantors de Viena i en un dels entreactes la van obsequiar a l’escenari amb unes nadales i uns bombons. Precisament, aquell 1958 aconseguí uns dels seus més grans èxits al Met amb la interpretació de Desdèmona a l’Otello de Verdi, amb el tenor Mario del Monaco. Una altra actuació memorable fou el cant del Rèquiem de Brahms amb el baix búlgar Boris Christoff a La Scala de Milà el 1950.
La veu de la Victòria dels Àngels tenia una tessitura de soprano, però força centrada, de manera que podia cantar bellament tons més greus, propis d’una mezzo. Quant als matisos, fou lírica amb coloratura, és a dir, que sense ser soprano lleugera es podia permetre alguns ornaments i refilades. No tenia una gran potència natural, però mai no va forçar la veu per fer-la més dramàtica. Aquesta mancança la va substituir amb l’expressivitat i naturalitat que va aconseguir amb una tècnica depurada i treballada, basant-se en la qualitat tímbrica, la musicalitat i nitidesa, i la impostació de la seva veu. Així va imprimir al seu cant un to càlid i alhora luxós, una entonació impecable i un fraseig magistral. Era molt meticulosa a l’hora de seleccionar les cançons, atenint-se sempre a les seves possibilitats, fidel al compositor i fugint d’exhibicionismes tècnics. Aconseguí una dicció extraordinària i un domini excepcional del tempo. Des de jove estudiava les partitures ella sola perquè creia que el compositor li havia d’arribar directament, sense intermediaris, i en molt poques ocasions va necessitar d’algú que li ensenyés una obra. En aquest sentit Victòria dels Àngels ha estat única, amb un segell interpretatiu personalíssim i refinat, i una versatilitat i un repertori encara no igualats.
Durant els 50’s i 60’s va ser una de les grans estrelles de la constel·lació de sopranos líriques juntament amb Renata Tebaldi, Maria Callas, Joan Sutherland, Birgit Nilsson i Elisabeth Schwarzkopf, que va ser amiga i admiradora seva. Durant aquells anys realitzà la majoria d’enregistraments que va fer al llarg de la seva vida. El director general de His Master’s Voice –després EMI- la va escoltar en el programa de la BBC cantant La vida breve el 1947 i la va convidar a enregistrar-la amb la Filharmònica de Londres: fou la primera de les 78 gravacions amb aquest segell discogràfic britànic, moltes d’elles encara avui referències: Manon amb el francès Henry Legay, La Bohème i Madama Butterfly amb el suec Jussi Björling, o la Carmen de Bizet.
Convidada pel nét de Wagner va interpretar Elisabeth del Tannhaüser al Festival de Bayreuth de1961. L’acompanyaren el tenor Wolfgang Windgassen i el baríton Diettrich Fischer-Dieskau. Van haver de saludar més de trenta vegades, i Fischer i Windgassen la van empènyer perquè sortís sola a rebre els aplaudiments. Esclar, Wagner la convidà l’any següent.
Entre el 1955 i el 1957 va actuar en el Liceu barceloní en quatre òperes. Poc després d’arribar Juan Antonio Pamias al capdavant del teatre van començar les tibantors fins afirmar que si la Victòria volia cantar al Liceu li ho hauria de demanar de genolls. A la Butterfly del 1956 el públic liceista li féu un lleig negant-li l’ovació de cortesia que es fa en acabar la sortida sobre el pont de la protagonista. El 24 de novembre de 1961 va participar en l’estrena pòstuma de L’Atlàntida de Manuel de Falla dirigida per Eduard Toldrà, el qual moriria mig any després, i ja no tornà al teatre de les Rambles fins el gener de 1967 amb Manon, iniciant-se una absència de 25 anys, fins el recital del dia abans de l’inici dels Jocs Olímpics, acompanyada per Manuel García Morante.
A finals de 1962, quan estava embarassada del seu primer fill, va deixar d’actuar al Met. Veient que no arribaven les criatures havia consultat especialistes que li van confirmar que no en podria tenir, però el Juan Enrique arribà el 1963 i el 1967 nasqué l’Alejandro, amb la síndrome de Down. La Victòria volgué dedicar-se als seus fills, patia cada vegada que marxava de casa, i les òperes li exigien estar fora massa dies seguits. Des d’aleshores espaià les seves actuacions operístiques combinant recitals amb estades quinzenals a casa. Des dels seus inicis s’havia dedicat també als recitals i tenia per costum oferir-ne un en algun auditori de la ciutat on havia de cantar l’òpera, i ara orientà la seva carrera cap a aquest vessant. I hi excel·lí. Enriquí aquesta modalitat de cant -tan difícil per la seva nuesa musical- amb tota mena de matisos expressius en les seves interpretacions. Abans dels concerts estudiava l’acústica de l’espai i assolí una impecable pronunciació en alemany –que va adquirir estudiant fonèticament paraula per paraula-, francès, anglès i italià. Solia començar amb àries barroques europees, seguides de lied alemany -brodava Schubert-, mélodie francesa i cançó espanyola i sarsueles. I cantà molta cançó catalana, i també oratoris, cançons sefardites,… Aquells anys actuà per tot el món i col·laborà amb compositors com Rodrigo, Mompou, Montsalvatge, Villa-Lobos i Toldrà, alguns dels quals van escriure peces expressament per a ella. Finalitzava molts recitals amb una guitarra i cantant l’Adiós Granada de la sarsuela Emigrantes de Barrera.
El 1969 es va fer evident per a la Victòria que el seu marit l’enganyava i l’estava arruïnant. Es produí la ruptura matrimonial i la tristesa s’ensenyorí de la seva vida. El Javier Vivanco començà a fer-li de secretari i veient que la Victòria tenia només un recital contractat en tot un any li organitzà una gira per Sudamèrica. Poc a poc es desempallegà de la pena i recobrà la confiança en ella mateixa. Sentí sempre compassió pel seu marit i malgrat fer vides separades ell romangué a casa fins a la seva mort a mitjan dels 80. Cap el 1974 el Juan Enrique començà a patir la diabetis i el seu tractament comportà molts viatges a Londres de mare i fill.
Va fer gires de concerts pel Japó, Austràlia, Sudàfrica, la Unió Soviètica, Israel, Europa i gran part d’Amèrica, acompanyada de grans pianistes com Parsons, Alicia de Larrocha, Gonzalo Soriano, García Morante, Ian Newton o Albert Guinovart. També Pau Caslas l’acompanyà al piano en unes actuacions al Festival de Prada. Però a ella no li agradava utilitzar el mot «acompanyant» doncs considerava que els pianistes participaven en un cinquanta per cent en la interpretació. El 1978 interpretà la Carmen de Bizet tot i que ja l’havia enregistrat el 1959. El seu comiat de l’òpera fou el 1980 al Teatro de la Zarzuela de Madrid amb la Mélisande del Pelléas de Debussy, però continuà donant recitals. Des del 1981 va ser membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts i el 1982 fou guardonada amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. El 17 de desembre de 1987 va ser una data molt especial: la filla del senyor Bernardo rebia el títol de Doctora honoris causa al Paranimf de la Universitat de Barcelona, on havia cantat ijugat tan sovint. El 1989 cantà al Palau de la Música en un concert aniversari del seu debut en aquest coliseu i el 1991 rebé el Príncep d’Astúries de les Arts juntament amb altres cantants lírics espanyols. El 1992 participà en la cerimònia de cloenda dels Jocs Olímpics. En un recital al Teatre Nacional de Catalunya acompanyada per l’Albert Guinovart va fer la seva darrera actuació pública el 28 de desembre de 1997.
A partir d’aleshores fa una vida retirada a Sant Cugat del Vallès. El Juan Enrique morí sobtadament el 1998. Al seu funeral, amb més de 75 anys, tornà a cantar el Pie Iesu del Rèquiem de Fauré, el qual havia interpretat set anys abans en el comiat d’en Lamaña. El curs 1999-2000 encara va participar en unes classes magistrals a la Escuela Superior de Canto de Madrid, ciutat que l’havia homenatjat el 1998. L’any 2000 va començar l’enregistrament de la integral de cançons de Toldrà amb la seva amiga Alícia de Larrocha, amb qui es coneixien des del 1941 quan, ambdues amb divuit anys, enregistraren dos àries de Puccini que s’han perdut. Sempre la música. Estimava la música i fou una gran música: per això ho donava tot als assajos, durant els quals, en alguna ocasió, havia dirigit l’orquestra –li deien la Toscanini-. I perquè era una apassionada per la música sempre trobava que no ho havia fet prou bé i tota la vida supedità el lluïment personal a les exigències i l’esperit de la partitura.
A partir del 2002 la seva salut s’afeblí. Morí a Barcelona el 15 de gener de 2005 als 81 anys. El seu fèretre va estar exposat al Palau de la Generalitat per on va passar a acomiadar-la milers de persones. El dilluns 17 una munió de cantants, músics, familiars i amics l’acomiadaven en el funeral a Santa Maria del Mar. El London Times notificà que havia mort una veu d’una bellesa sense parió.
Interrogat en una ocasió per com li agradaria morir l’actor Alec Guinness respongué que «amb una engruna d’encens, unes gotes d’aigua beneïda i la veu de Victoria de los Ángeles bressolant el meu traspàs». I és que potser algunes altres han cantat igual o millor que ella, però molt poques assoliren l’exquisidesa del seu cant, i cap no va ser tant estimada ni arribà a tenir la seva excepcional connexió amb el públic dels cinc continents. Persona i artista. Una molt gran artista. I una enorme persona, que estimà i es va fer estimar per la seva honestedat i senzillesa, pel seu agraïment i la seva timidesa. Fou també una dona profunda i sensible. Fugí sempre dels afalacs i les campanyes de màrqueting i es captení sense l’afectació pròpia de les dives. La mateixa senzilla Victòria que respongué al director de La Scala dient que havia de marxar amb els seus pares a Barcelona va ser la que va anar de seguida al Conservatori de Ginebra per comunicar-li el seu triomf al conserge que li havia augurat que no guanyaria el concurs; la mateixa passava a saludar les cosidores i els treballadors del Met cada temporada, la que en una ocasió -ningú no gosava- portà la contrària a Von Karajan, la que demanava perdó quan s’equivocava als assajos. Potser per tot això la Callas va afirmar que la Victòria dels Àngels era l’única flor en el femer del Met.
La Victòria dels Àngels: una ventafocs a la qual li arribà massa d’hora el final feliç i la resta va ser una vida amb amargors. Afrontar aquesta segona part tan llarga amb força interior va ser la seva grandesa. «La primera besada d’abril és meva! Brota una rosa plantada…. La flairo pètal a pètal! És una cosa delicada el perfum d’una flor! Però les flors que faig jo, pobre de mi!, no fan olor», canta la Mimí. Això no va ser veritat en el cas de la Victòria dels Àngels, perquè no només va cantar la música, ens la va explicar.
Agraeixo molt sincerament a la Fundació Victoria de los Ángeles i al Mestre Garcia Morante la seva ajuda i la seva paciència.
Pel seu gaudi , els hi adjunto una filmació del 1960 de La Bohème (5 min) i el fragment d’un enregistrament històric, la Madama Butterfly amb el tenor Jussi Björling el 1959 (15 min). I afegeixo una cançó popular catalana acompanyada per Geoffrey Parsons (El Mariner), i una altra de Toldrà acompanyada per Garcia Morante (Menta i Farigola) al Palau de la Música.
