124 anys, divendres, del naixement de J.V.Foix, mestre Foix. I dissabte mateix en va fer 30 de la seva mort. I em plau, amb aquest motiu, de reproduir aquest fragment que ara fa més o menys 11 mesos vaig deixar escrit aquí mateix. Perquè senzillament resulta que sí, resulta que passats els anys, i en aquestes altures de la faula on som i en què ens trobem, el gran tema i la discussió és encara si el català ha de ser o no la llengua vehicular. No pas només de les escoles i instituts, sinó en general de la vida de cada dia en aquest país nostre. I l’IRL que, mentrestant i com si res, continua subsidiari i depenent del Cervantes, allà dins encaixonat i gairebé invisible i inaudible. Sense llengua no té cap sentit la independència, ni aquesta ni cap altra. Un país és la seva llengua i la manera d’interpretar el món que se’n deriva. I això és així encara que se n’hi parlin d’altres, totes les que es vulguin. Fou l’any 1970, sí, encara en ple franquisme, que J.V.Foix emeté aquell seu “Darrer Comunicat”. I 46 anys després (ara ja 47) ressonen gairebé del tot actuals les paraules contingudes en un paper que aquell noi del Pòsit féu arribar al poeta. Un paper que deia, i continua dient, que “ja no hi ha mots per a dir que els mots ja no són mots i que tot just si guardem la paraula. Els han passat per la mola dels màrtirs, els han penjat a la forca més alta, els han lapidat a les barricades, els han guillotinat al pla de l’alçament, els han assassinat a l’altra cantonada, els han posat sota la roda d’un vehicle, els han estripat com un bou a l’escorxador, n’han donat la sang a beure al feram, n’han polvoritzat els ossos per adobar els erms, els han desvirginat a les redaccions dels diaris, els han vomitat els novel·lastres i els poetastres, els n’han llevat la pell, l’han assecada (la pell), i l’han feta tibant per als timbals de guerra (i tant en guerra com estem!). Si dellà la paraula teniu encara un mot per dir, pur com la brisa matinera, clar com l’estel de l’alba, fort com el vi de les terres costeres, net i novell com la sentor de les gleves girades, no proveu pas de dir-lo: us escurçaran la llengua”. Us l’escapçaran. (O en tindran, perquè encara la’n tenen, la voluntat!).
