Aquest estiu la meva parella em va regalar un llibre que recomano a tota classe de lectors: ‘Bartleby l’escrivent’ de Herrman Melville. Aquesta àgil i entretinguda narració d’una vuitantena de pàgines explica la història de Bartleby, un escrivent que un bon dia decideix deixar de treballar i es nega a fer allò que el seu cap li mana pres per una estranya indolència. A cada nova demanda del seu cap o companys de feina, la resposta de Bartleby és la mateixa: “preferiria no fer-ho”.
Des de la publicació original del relat, el síndrome Bartleby ha anat creixent com a símbol de la incapacitat per actuar, i fins i tot Enrique Vila-Matas li ha dedicat un magnífic llibre que també recomano: ‘Bartleby y compañía’.
Però no he iniciat aquest article per parlar només de literatura, us en parlo perquè aquest “preferiria no fer-ho” de Bartleby, aquesta afecció per l’immobilisme, pel NO com a resposta a totes les preguntes em va fer pensar en Rajoy.
Reflexiono sobre el seu temps com a president del govern espanyol, i no paro de trobar-hi manifestacions, indicis, que m’insinuen que Rajoy pateix d’un síndrome Bartleby amb un plus de mandra enlloc de melancolia.
Que el President Mas vol negociar amb ell per a que Catalunya tingui un model com el del concert econòmic? Preferiria no fer-ho, l’hi contesta Rajoy. Que la situació financera és desesperada i és obvi que Espanya ha de demanar un rescat per recapitalitzar els bancs? Preferiria no fer-ho, profereix tranquil·lament Rajoy (encara que després s’hi vegi forçat). Que algú demana què pensa sobre la sentència d’Estrasburg sobre la doctrina Parot? Llueve mucho, contesta Rajoy en un clar dialecte bartlebylià.
Més. Que cal reduir el dèficit perquè Espanya ja voreja el 100% de deute públic sobre el PIB? Preferiria no fer-ho, deixem-ho per al 2015-2016 deixa anar indolentment el presidente Rajoy. Que Mas demana reunir-se amb ell per parlar de la consulta? Aquí venimos a hablar de coses importantes, respon Rajoy en un bartlebylià insultant.
Els símptomes són clars, doncs. I es pot dir que fins ara aquesta manera de fer li ha donat uns certs a resultats. El problema per a Rajoy clar, és que aquesta indolència, aquesta inacció, aquesta desgana tan pròpia d’algú que pateix el síndrome Bartleby, només fa que retardar els problemes a la vida real. Per això tant la crisi econòmica-fiscal (mal resolta encara) com el procés català l’hi poden esclatar a la cara. Les decisions són en últim terme ineludibles.
Pensem en el cas català. Si Rajoy segueix afrontant els intents de negociació per fer una consulta pactada amb el seu característic gest esquiu i indolent, és probable que l’any que ve es trobi, sense el seu permís, o bé una consulta o bé unes eleccions plebiscitàries que hauran de decidir si Catalunya esdevé un Estat independent.
Serà en aquest moment quan Rajoy haurà de decidir. Segons el meu criteri, tindrà dues opcions: actuar contundentment i suspendre l’autonomia de Catalunya, o bé no fer res i acceptar que es faci el referèndum-consulta.
En aquests moments no em sorprendria cap de les dues, però en cas que sigui la primera, i es vulgui suspendre l’autonomia de Catalunya, esperem que Rajoy segueixi en la seva línia habitual i quan Aznar, o un general de la guàrdia civil li demanin que actuï, i utilitzi la força de l’Estat per evitar la independència de Catalunya o la consulta, Rajoy respongui amb un característic gest bartlebylià: sabeu què? Preferiria no fer-ho.
