Te sentit el Federalisme com oferta política aquestes eleccions?
1.- Com qui no vol la cosa ja han passat dos mesos es de l’11-S i ens trobem en plena campanya electoral. La manifestació ha obligat a tots els partits a posicionar-se; uns a treure’s la careta, altres a desfer ambigüitats. Tot i això encara en queden algunes calculades per raons de màrqueting electoral que cauran definitivament a partir del 25 de novembre.
2.- No tenim història, “la nostra es la d’ells” com diu la cançó de Raimon; a diferència d’Escòcia ni existim ni hem existit mai com a nació ni com a Estat; érem una trista entitat del Regne d’Aragó. Tot això segons l’ambaixador espanyol a la Gran Bretanya Federico Trillo al “Financial Times”…. Les tombes dels reis catalans a Poblet es veu que són de plastilina.
3.- El Dèficit Fiscal no existeix tal com va proclamar la FAES a Barcelona el passat 5 de novembre per la senzilla i implacable raó de que no existeix com a concepte jurídic en el dret espanyol. Pot ser altisonant l’afirmació en termes polítics, però jurídicament es exactament així. Els impostos els paguen les persones i atès que la sobirania no resideix en nosaltres, es l’Estat qui decideix amb total discrecionalitat on van a parar els diners. I s’ha acabat. No ho diu la FAES,ho diu el Tribunal Constitucional Espanyol en la Sentència de l’Estatut.
4.– Es evident que Espanya no ens reconeix ni reconeixerà mai com a subjecte polític als efectes de conviure en igualtat de condicions dins l’Estat o de respectar-nos la voluntat de marxar, que es realment el trascendent de tot el procés encetat l’11-S: la nostra condició de subjecte polític i de sobirania. Tota eventual oferta política post 25-N des d’Espanya serà donar una mica mes o menys de peixet (més finançament), recuperar via lleis orgàniques competències laminades pel TC (proposta del PSOE post 11 -S), sempre sota les actuals regles del joc: la sobirania es meva i et faig concessions de grat o a contracor, però concessions al cap i a la fi. Res de compartir la sobirania i res de pacte fiscal en el sentit que l’entenem els catalans. “yo te lo doy, yo te lo quito”, com sempre.
5.- Tindria sentit escoltar per boca del PSOE ofertes federals en unes eleccions generals espanyoles ates que una reforma constitucional en aquest sentit la haurien de fer les Corts Generals. Tots sabem que encara que el PSOE es comprometés, es tècnicament impossible sense el suport del PP per la majoria de 2/3 que exigeix la constitució més enllà de qualsevol majoria absoluta, inclús la de Felipe González de l’any 1982, però formaria part d’una proposta política honesta, que un partit ho proposés en el marc d’unes eleccions espanyoles.
6.- En canvi a Catalunya el que està en joc en aquestes eleccions es que les coses segueixen com ara o que canviïn. No es debat el Federalisme a Espanya, ni el Federalisme depèn del resultat de cap partit català, sinó de la voluntat conjunta del PSOE i el PP. D’ aqui que parlar de Federalisme ara i aqui com oferta política no deixa de ser una maniobra de confusió, de guanyar temps a l’espera que la tempesta amaini, d’entretenir als indis de la reserva, tota vegada que el vot federal que s’arribi a comptabilitzar es trobarà exactament el dia després de les eleccions amb que el PSOE dirà ni parlar-ne. Algunes federacions del PSOE, destacats dirigents i el propi Rubalcaba ja han dit en pre – campanya que ni pensaments de defensar el dret a decidir dels catalans com oferta política. Es a dir, si com a consulta “legal”, sabent que el PSOE mai l’autoritzarà, i de cap manera formant part de l’oferta política del socialisme català o espanyol. I ahir el Marcelino Iglesias en nom del PSOE, comparava el sobiranisme català amb el totalitarisme que va provocar les grans guerres del segle XX. Això que es catalanoparlant. Per no parlar dels antecedents de vot conjunt amb el PSOE dels qui concorren a aquestes eleccions amb l’oferta federal quan Alfonso Guerra va passar el ribot per l’Estatut.
7.- El Federalisme amb la perspectiva del 2012 forma part dels debats estètics dels darrers 30 anys a Catalunya mentre l’Estat avançava implacablement, tant des del punt de vista jurídic i econòmic com generant cultura política, com es demostra llegint i escoltant tot tipus de declaracions a partir de l’11-S. Ni reconeixement plurinacional, ni respecte, ni res que s’assembli. Si algun dia això del Federalisme va en serio, serà des de Madrid com a oferta de reforma constitucional davant un procés d’autodeterminació català, més o menys com els signants del manifest publicat al Diari “El País” el 3 de novembre, que clamen tímidament pel federalisme (clam no recollit per cert ni pel PSOE ni el PP), quan l’ independentisme català va de veres, tot i els molt lamentable dels seus arguments. Altra cosa es que a aquestes alçades ens convigui.
8.- Després d’anys de ser Barcelona la segona o tercera ciutat del món no capital d’Estat en rebre turistes, resulta que el món s’ha sorprès de que existíssim. Els carrers retolats en català no poden fer res davant la lògica de les actuals interdependències polítiques globals i la visibilitat nacional que gestionen els estats. La ”conlleváncia” Ortegiana no es viable. No es un empat tècnic que pugui durar indefinidament. La convivència amigable depèn només de la persistència clara de la nostra voluntat democràtica, per molt que ens amenacin com a únic argument amb la caiguda de les pensions, l’expulsió d’Europa, etc, etc .
