Tempestes estatutàries d’estiu
El mes d’agost, davant la migradesa de notícies polítiques transcendents, estàvem acostumats a llegir, com a gran titular, les declaracions anuals d’en Sànchez Llibre, a favor de l’entrada al govern de l’Estat, ja no recordo del PP, el PSOE o de tots dos; o alguna gran aportació de polítics estil Pío Cabanillas sr (el de ”seguro que ganaremos, aunque todavia no sabemos quienes”). Aquest estiu però entre tots plegats em trobat tema. I com que això del finançament sembla que ja no dona per gaire més (ni d’arguments ni tampoc d’euros em fa l’efecte) i parlar del passat immediat pot ser perillós per la salut mental fins i tot del tripartit (amb un balanç ben galdós), toca parlar de què farem davant la sentència sobre l’estatut.
De fet el Tribunal Constitucional el millor que podria fer, pels interessos de l’Estat, seria retardar més encara la sentència. Com més temps, més divisió a Catalunya. És ben cert que Espanya és el segon problema que tenim. El primer som nosaltres mateixos. Què si ens hem de manifestar o no; què si hem de defensar a la manifestació l’estatut o la independència; què si l’hem de fer abans o després de la sentència. Tothom opina, legítimament. I Montilla calla, com sempre. Zapatero i Montilla són les dues cares del mateix bluf. Un per parlar massa i l’altre per callar en excés.
Des del meu punt de vista:
1.- És absurd manifestar-se abans de la sentència. No perquè suposi prejutjar un resultat cantat sinó perquè no aconseguirà alterar els efectes perseguits, en el fons i al marge de la forma, pel Tribunal i en canvi restarà energies necessàries per una reacció posterior a la publicació de dita sentència. Potser és el que vol el senyor Carod, instal·lat a la cadira, amb el manual escrit per EE al País Basc.
2.- És necessari manifestar-se després de la sentència, que amb tota seguretat anul·larà i interpretarà a la baixa el vigent estatut. I aquesta manifestació ha d’estar precedida d’una solemne declaració en defensa dels drets i de la dignitat dels catalans del Parlament de Catalunya. I aquesta manifestació l’han d’encapçalar les dues primeres autoritats del país: President de la Generalitat i President del Parlament. I ha de servir no per pressionar al Tribunal Constitucional sinó al Govern català i al Parlament, per donar el següent pas:
3.- És imprescindible, més enllà d’aquesta manifestació, que tots els catalans hi diguin la seva. Davant del fracàs estatutari i de la constatació definitiva del desencontre irresoluble entre Catalunya i Espanya, caldrà que el Parlament aprovi per la via d’urgència una llei específica, curta, clara, concreta, concisa i completa, de consulta sobre la voluntat dels catalans de continuar dins l’Estat espanyol o el desig d’esdevenir un nou estat dins la Unió Europea. I insti al govern a fer d’immediat dita consulta.
Òbviament dita llei i consulta són inconstitucionals. Però aquí no parlem de jerarquies normatives sinó de voluntats polítiques democràtiques. I si no se’ns reconeix com a subjecte polític a la Constitució ni a l’Estatut, que no són immutables, haurem de demostrar que ho som per la via dels fets, en pau i amb la paraula, a la vista de la comunitat internacional, i per vergonya dels espanyols. I si el president de la Generalitat, en el dilema entre seguir el que el Parlament que el nomena li demana o el que la Constitució i el PSOE li diuen, opta per aquests últims, la Cambra catalana haurà de designar un nou president amb la única finalitat de convocar dita consulta i eleccions. Si el resultat de la consulta fos contrari als anhels de llibertat, no vol dir pas que estem equivocats sinó que no hem treballat prou; i haurem de perseverar.
Però no ens equivoquem. El què més greu em sap és que totes les proclames que sentim aquests dies, des d’alguns partits polítics i decidits antics i honorables alts càrrecs fins a importants institucions de l’anomenada societat civil, s’aniran desinflant i tot plegat quedarà en una tempesta estatutària d’estiu. Llamps, trons i un ruixat de mitja hora. Amb manifestació dividida o de missatge confús. Centralitat, responsabilitat, moderació. No podem portar el país a un carreró sense sortida (pregunta: on som ara?). I ens voldran fer creure que tenim un bon finançament, que l’estatut no l’han tocat gaire i que dona per molt. I entre ells hi haurà probablement algun partit que des del cel farà plorar els seus màrtirs….Per això em ratifico en el pronòstic que feia a l’anterior article: “Fulles constitucionals de tardor”.
Però el pessimisme obliga encara més a insistir en que hi ha un camí a seguir.
