El fet d’estar centrat ara mateix en qüestions i afers més aviat locals no treu que el que més continua important-me sigui el país, la llengua, la superació de tots els obstacles. Passo uns dies a Avinyó i la Provença. Per feina. A veure si en tornar puc explicar-ne coses. El fet és que miro de prendre-me’ls de manera petrarquesca i no és gens fàcil. La gent no arriba a entendre de què els parles quan els parles d’aquell “Elogi de la Vida Solitària”. La Fònt de Vauclusa on el poeta s’estigué des del 1337 fins al 1353, per exemple. Aquesta font raja i raja, sobretot ara que ja som en temps de desglaç. Temps de desglaç i la definició d’aquell humanisme com a restauració o emergència de la saviesa clàssica tant de l’home pres en la seva individualitat com de la societat entesa com a suma de ciutadans dins l’estructura política del poble, de la ciutat, del país. Potser el que passa és que la tendència, avui, és viure massa ancorats en les coses del present i prou. Pragmatisme a la recerca tan sols del benestar econòmic. Em sembla del tot certa l’afirmació del professor García Gual en el sentit que viure tan sols del present és com viure en una presó intel·lectual. Més que mai presoners de la pantalla i de la publicitat. Bona Pasqua.
