Ahir vaig estar al primer aniversari de “El Matí Digital”. Es va fer a la Institució Cultural del CIC a Barcelona. Una Institució que, per altra banda, feia 20 anys que no trepitjava, després d’haver-m’hi passat moltes hores de classes i estudiant a la seva biblioteca. El que em va sobtar va ser la gran nostàlgia que em va aclaparar.
Anava a un acte on pràcticament no coneixia personalment a ningú. Fent repàs, “pujant” a Barcelona… només coneixia a quatre persones. En Quim, en Joan, en Jordi i en Pep. Però això va ser el de menys. L’entusiasme, la generositat de tantes persones per poder tirar un projecte endavant, les ganes de treballar, la il.lusió, el respecte pel treball de tots, una música extraordinària, uns oradors, amics d’un gran diari, dignes d’escoltar i una gràcia en la presentació d’un acte, curt, just, suficient i més que entenedor em va fer sentir com a casa. Potser, no, segur, això va ser el que més em va fer posar melancòlica. Barrejava en aquells moments sentiments nous que tampoc m’eren estranys, records antics que afloraven al costat d’una realitat totalment nova per a mi, i la barreja era confosa però clara. M’hi vaig trobar molt bé. M’agradaria d’alguna manera agrair a tota aquesta gent que m’hagin inclòs i donat la oportunitat de ser-hi. Gràcies a tots.
Nostàlgia perquè potser he passat més temps de la meva vida a Barcelona que no pas al meu poble. Nostàlgia perquè sempre he enyorat Barcelona.
Recordo, agafava la moto i donava voltes per tots els carrers, fins que trobava un racó, a gràcia, a Sant Gervasi, a les Corts, a l’eixample, a Sarrià, barri vell… en fi a tots els barris, on aturar-me i passejar. Els divendres, sempre que podia, anava als “encants” a la Plaça de les Glòries on hi passava un matí distret, envoltada de rampoines, de coses velles i aprendre més coses de la nostra història o de la història en general que físicament no havia vist mai i que m’ajudaven a reconstruir i imaginar situacions diferents de la vida que van viure gent com jo. Nostàlgia de les tertúlies al Bar Velódromo, els dijous a la nit al carrer Muntaner. Repàs generalitzat a una Barcelona que tenia arraconada però us asseguro que gens oblidada.
Les meves caminades per el barri vell, el meu berenar a un petit local que hi ha abans de la baixada de Santa Eulàlia, on les Clerisses vénen els seus productes. On pots triar el dolç que vulguis en un ambient de roca i silenci i prendre un cafè amb uns dels millors melindros que he provat mai i una copeta de vi de taronja. Quant surts et donen una recepta per a la felicitat.
Nostàlgia a les diferents botigues més que especialitzades que hi ha al llarg de la dreta de la Catedral de Barcelona i nostàlgia per tota la part esquerra de la Via Layetana, carrer princesa, museu Picasso i Passeig del Born era un dels meus trajectes preferits fins a entrar a Santa Maria del Mar i estar-m’hi una estona.
Intentant copsar tots els detalls i detallets d’una història que em feia meva. Entrades a palaus, mig oberts on ficava el nas per veure com eren, no sabria quin triar, tots tenien encant, bellesa i solidesa. Tots els anava emmagatzemant i formen part de mi. Nostàlgia a una arquitectura plena de detalls i sòbria a vegades, un garbuix d’estils de personalitats que la van crear, de persones que ja hi van viure i que la van trepitjar. El soroll mut de les sabates, la poca llum que entra a vegades pels carrerons estrets i totes les paraules que han escoltat aquelles pedres, sempre silencioses i tant acollidores.
Gràcies a tots i gràcies a una ciutat que em va fer sentir, també com a casa, em va envoltar i em va fer sentir-la i apreciar-la.
T’enyoro Barcelona.
