Ahir a la nit, després d’haver escrit l’article que precedeix aquest, encara vam tenir temps d’anar a fer una volta per Itàlia. Cal afegir-hi una explicació: es tracta de l’Odeonsplatz de Munic. Vam anar a parar a l’històric cafè Tambosi d’aquesta plaça on la carta de begudes està formada per especialitats italianes. La terrassa té totes les cadires disposades de cara a la plaça. El que s’hi veu a mà dreta és una església barroca, la Theatinerkirche, començada a construir el 1663. Just al davant ens queda el Feldherrnhalle que és una copia gairebé literal de la Loggia dei Lanzi que conté aquell Perseu de Benvenutto Cellini a Florència. Itàlia, tal com deia. Poca cosa més a destacar d’ahir a la nit.
Aquest matí ens hem llevat amb la voluntat de visitar l’Antiga Pinacoteca, de renom internacional. Ens hem quedat només amb la voluntat perquè un pam de nas destacava a la nostra cara quan hem vist que els dilluns tenen tancat. Serà qüestió de tornar-hi demà. Per sort, avui la Nova Pinacoteca –que està just al davant- tenia obert i no hem fet el viatge en va. Aquest museu conté, bàsicament, la col·lecció del rei Lluís I de Baviera, a banda de les incorporacions que es van anar fent posteriorment. Hi ha de tot, tant obres alemanyes com d’artistes d’altres nacions. Entre aquests darrers hi trobem primeres espases com Goya, Gainsborough, Géricault, David, Delacroix, Constable, Turner, Millet, Courbet, Corot, Manet, Cézanne, Degas, Renoir, Pissarro, Tolouse – Lautrec, Van Gogh, Gauguin, Rodin, Munch, Klimt i Schiele (si és que aquests darrers compten ben bé com a estrangers). Dels nostres només n’hi ha un: el rossellonès Aristides Maillol amb els seus arrodonits cossos mediterranis. Tot això és molt interessant però molts d’aquests artistes els podem veure a bastament a París. Si val la pena anar a aquest museu muniquès és pel que és pròpiament l’art alemany. Es constata que l’art alemany ha viscut molt temps mirant al sud (tot i que, també, després mirà cap a França). Per exemple, cal no perdre’s les sales dedicades al moviment dels natzarens on hi trobem la famosa obra Itàlia i Germania d’Overbeck. Aquest quadre ens mostra dues figures al·legòriques representant les dues nacions en actitud amistosa. És una mostra perfecta de la idea d’art que pregonaven aquests artistes alemanys emigrats a Roma buscant les essències de l’art del Renaixement. Els alemanys, fins i tot quan van intentar reivindicar-se, ho van fer mirant a Itàlia. N’és una mostra l’obra romàntica de Karl Friedrich Schinkel que, en el context dels conflictes amb Napoleó, pinta una gran catedral gòtica imaginària. Reivindicava el gòtic com un art genuïnament alemany i aquesta percepció ve del Renaixement italià que considerava el gòtic com una manera de fer a la “tedesca”(alemanya). No obstant, se sap que aquest tipus d’art prové de França, així que l’artista comet l’error d’enfrontar-se a Napoleó reivindicant l’art francès. Un dels artistes alemanys presents en aquest museu que més m’han cridat l’atenció –i que desconeixia- ha estat Hans von Marées (1837 – 1887). Marées també mirà cap al sud i s’establí a Itàlia quan rondava la trentena. Les obres exposades a la Nova Pinacoteca tenen unes clares arrels clàssiques però es veu d’una hora lluny que defuig l’academicisme. No m’ha pogut recordar altra cosa que els nostres noucentistes, especialment en Torres García. I bé, em deixo un munt de coses però no voldria escalfar massa els caps.
Hem dinat al restaurant del museu on hem trobat a la carta plats d’arreu del món excepte d’Alemanya. Hem hagut de menjar la carn amb salsa “chimi – churri” i unes tallarines asiàtiques. Coses de l’esnobisme. Després ens hem dirigit a la Residenz, la que va ser la residència de la dinastia Wittelsbach. Aquesta dinastia està fermament lligada a la història de Munic i de Baviera. Hem de tenir en compte que van governar el país al voltant de 700 anys i que han fet tots els papers de l’auca: primer ducs, després prínceps electors i, finalment, reis, fins que el 1918 se’ls va acabar el bròquil. Molt interessant de veure però hi ha una saturació d’informació que no permet ser assimilada com caldria. A més, aquests palaus reials van anar agafant tots el mateix aspecte barroc – rococó que fan que un cop n’hagis vist un els hagis vist tots. Tant és que siguis a Madrid, com a Estocolm o a París. Això de la monarquia no és pas que sigui massa just però s’ha de dir que si a Barcelona n’haguéssim tingut una durant l’Edat Moderna potser ara tindríem alguna col·lecció d’art esplèndida i un –o més- fastuós palau d’aquest tipus. Què hi farem.
Finalment hem tornat a anar a l’Englischer Garten. De nou hem tornat a veure-hi els esportistes practicant el surf i els juganers les capbussades. Entre uns i altres m’han fet agafar ganes de remullar-me. El jovent de Munic es tira a aquest canal del parc i es deixa endur per la força de l’aigua (que no és poca) fins que, força metres més avall, el corrent es deu amanyagar i tornen per la llera al lloc de partida. No obstant, com que no hi tinc la pràctica, he decidit aplicar-hi la lògica que cal aplicar a les revolucions: saps com comencen però no saps com s’acaben. Jo sabia que es començava tirant-se al canal però el final no el tenia tan clar. Amb aquesta màxima ben apresa m’hi he ben refrescat però amb els braços ben agafats a la terra ferma. D’això se’n diu nedar i guardar la roba.
