Benvolguda Lola,
Així, doncs, llegies sovint les tires d’en Quino i la Mafalda. Dius que et veies retratada en la manera de veure el món d’aquesta nena tan extraordinàriament humana. M’ha fet gràcia el to de queixa amb que acabes: si els adults tinguéssim l’empatia i l’autenticitat de la Mafalda, el món no seria l’olla d’impostures en què s’ha transformat. No trobo gaires arguments per contradir-te, però em sembla que tu mateixa apuntes que hi ha claror dins l’ombra quan afirmes més endavant que al desert també floreixen flors.
Ja ho pots ben dir, Lola, a més de les petites realitats que no deixen de meravellar-nos, com la primera llum del dia, un somriure acompanya o una conversa a la fresca, a cada època apareixen campions de la lucidesa que branden el valor indefectible de la persona com a centre de la convivència i del progrés. Amb la seva rebel·lia pacífica sacsegen les consciències dels qui no gosen de dir les coses pel seu nom i s’ho miren tot des de la barrera.
No fa gaires dies ens va deixar un d’aquests paladins incansables que eviten que els despropòsits planetaris acabin guanyant del tot la partida. Es deia Arcadi Oliveres, un economista compromès que va fonamentar un discurs serè sobre la justícia social i la cultura de la pau. Amb incomptables xerrades i classes i amb la seva implicació en campanyes cíviques va aglutinar energies i voluntats de molts inconformistes que es creien sols anant contracorrent.
Gràcies a la tasca de l’Arcadi i d’altres com ell, el 2015, moviments socials i entitats municipals van aplegar 150.000 signatures i van demanar al Parlament que prengués mesures per evitar la desconnexió de les xarxes energètiques de famílies de recursos migrats. Aleshores portàvem set anys d’una crisi econòmica i social que a Catalunya havia deixat centenars de milers de persones a l’atur, i desenes de milers de famílies al llindar de la pobresa. La crisi, d’escala mundial, l’havien originada especuladors financers sense escrúpols. Una trista constatació del que dèiem al principi.
El Parlament va acabar aprovant una llei, però un dels seus aspectes fonamentals, la liquidació de les factures impagades d’energia, no havia quedat resolt. L’empresa que controla la major part de la distribució elèctrica a Catalunya acaba de signar un conveni amb la Generalitat i les quatre Diputacions pel qual condonen el deute contret des de l’aprovació de la llei —fa cinc anys— i acorden la creació d’un fons per fer front al que es generi a partir d’ara. Això evitarà l’angoixa de trenta-cinc mil famílies que estan en aquesta situació. Em sembla un precedent històric el fet que, per atendre un dret bàsic de les persones, l’empresa s’hagi avingut a deixar d’obtenir una petita part dels seus profusos beneficis.
No volia acomiadar-me sense referir-te una petita història que he llegit aquests dies, la d’una nena russa nascuda en un camp de treballs forçats a Sibèria. La seva mare havia estat condemnada per negar-se a denunciar un company de feina. Amb la il·lusió que la petita aprengués a llegir i conegués un món diferent al de la ferum del confinament, la neu perpètua i el fred inclement, les presoneres del camp van confegir uns contes. Eren uns quaderns cosits a mà, amb dibuixos insegurs esbossats a les fosques i textos gargotejats amb plomí. Aquesta nena, ja tota una àvia, guardava aquells contes com un tresor i recordava la felicitat que li havien donat.
Et conto això perquè em van venir al cap els contes il·lustrats que els teus pares i els teus avis us portaven quan tornaven dels seus viatges per Europa. Molts anys després tu també explicaves com t’havien ajudat a descobrir la màgia de la fantasia.
Per cert, t’agraeixo l’aclariment sobre el teu primer mestre artístic: va ser l’Antoni Utrillo, i no en Llaverias. Jo anava errat.
Rep una afectuosa salutació.
