Una amiga fora del gremi dels escriptors i, per tant, simplement com a lectora desitjosa d’observar el fet literari i els seus misteris i envitricolls, m’ha plantejat un repte inesperat i indubtablement ben difícil de resoldre per algú que escriu, si bé no l’he defugit, ja que trobo intel·lectualment molt interessant la interpel·lació. Es tracta de respondre què en penso jo, d’Un amor a càmera lenta, el meu darrer llibre publicat, en tant que exposició literària d’un tema que per la seva naturalesa toca les fibres sensibles de l’ànima com és la gelosia retrospectiva. És a dir: la gelosia que es pot sentir envers la persona que ha estat estimada abans que l’estimat o l’estimada t’estimi a tu. Un tema ben actual, ara que tenim a disposició el divorci i proliferen les segones i terceres parelles.
L’amiga fa diana al cor d’una de les meves facetes com a escriptora: la de comentarista o crítica de llibres a la premsa, de manera que sembla que somrient, com sempre fa ella i, mirant-me als ulls, m’hagi volgut dir: «A veure què diràs, ara, del teu propi llibre, més enllà d’una explicació de la història, o dels motius per escriure’l, o de les seves circumstàncies referencials, temes propis per a una presentació, sí, sí, però que no són prou material per a desenvolupar una opinió crítica».
En aquest punt m’ha vingut a la memòria una expressió col·loquial del professor Joaquim Molas, historiador de la literatura, quan deia: «I ara què farem, exactament». L’exacte era per a ell el motiu principal en qualsevol acció: ja fos buscar l’exacte en l’estudi, ja fos convocar l’exacte per a conduir la vida, tot ben codificat. Aquesta manera d’ordenar obra i vida, vida i obra, li devia donar seguretat personal, com de seguida vaig entendre en conèixer-lo quan ja estava jubilat de la seva tasca acadèmica i per a mi va ser circumstancialment un bon conversador sense sentir el pes d’haver estat alumna seva.
En el camp de la literatura no hi ha exactituds. En tant que art, en tant que exploració dels límits de la memòria i la imaginació, la literatura com a creació és sempre aproximació, assaig, res no es pot dir de manera unívoca pel simple fet que escriure és una reconstrucció de la realitat, també la fantasiosa o l’onírica, i, per tant, n’és un espill, una metàfora, una invenció per més que en el text, posem per cas, s’hi hagin teixit fets reals.
Un text literari és la persona, això sí, i encara que no ho volgués ho seria, ja que no només s’escriu a través del jo sinó també a través del subconscient (els instints bàsics) i del sobreconscient (la consciència). És a dir: l’escriptor escriu més del que li sembla escriure i, per tant, en el meu text tan sols puc veure amb una certa claredat el que és de domini del jo que escriu. Des de la seva sensibilitat i referents personals, els lectors acaben el text. L’escriptura no és, doncs, només comunicació sinó sobretot conversació.
Un text literari és també l’expressió d’una llengua, l’imaginari col·lectiu i la cultura que porta aparellada en la persona que escriu més enllà del fil argumental d’un conte o d’una novel·la. En l’escriptura que podem considerar literària hi ha un treball de llengua, un joc de relacions i tensions entre les lleis de la gramàtica, la creativitat de l’autor i la genuïna expressió de seva personalitat, o si es vol dir amb el llenguatge que utilitzava Federico Garcia Lorca, el seu «duende».
Un escriptor sap que un text literari és alguna cosa més que una història escrita: és la persona i la llengua, i en cada obra s’hi juga aquell «salvar la llengua», a dir de Salvador Espriu. Salvar-la i dignificar-la, cultivar i enaltir la llengua, i més ara, que la llengua catalana, tothora assetjada, viu hores tan baixes. Un argument pot ser traduït literalment fins i tot per la IA, però un text literari demana un traductor literari, algú que al costat dels seus coneixements lingüístics sàpiga ‘traduir’ la personalitat de l’autor, el seu estil, així com el seu treball sensible i creatiu sobre la llengua.
Així, doncs, bona amiga, a Un amor a càmera lenta hi ha un fil argumental: l’amor, la força poderosa que mou el sol i les altres estrelles, a dir de Dante Alighieri, que sosté un text que, com un arbre, s’expandeix en branques de fantasia i reflexió, d’onirisme i diàleg amb una poeta morta (Marina Tsvetàieva), d’atmosferes íntimes i viatges a l’exterior, de quotidianitats i simbolismes, de referències literàries, pictòriques i musicals, i de poemes a cau d’orella al costat del terror i el sacseig que provoca en la psique de la protagonista el monstre d’ulls verds, tal com el va conceptuar William Shakespeare: la gelosia. Però a Un amor a càmera lenta hi ha també un treball sobre la llengua que, com és natural, reflecteix qui l’escriu. Un escrit literari no és neutre ni em sembla que ho hagi de ser, per tal com jo mateixa, com a lectora, aprecio en l’estil personal i llengua escrita dels meus escriptors de capçalera.
