L’Ala Oest de la Casa Blanca (The West Wing), és probablement després de Friends , la millor sèrie americana. Des que “Dancing days” va irrompre a les nostres vides d’estudiants (amb els impagables comentaris radiofònics d’un Monzò encara ocurrent) i “Cheers“ va colpir-nos definitivament, les sèries americanes han copat les innecessàries però desinfectants hores de TV.
No us ocultaré que mentre en Mas malda per fer govern, mentre Duran passeja el diploma de MVP (Polític Més Valorat, sona a partit de bàsquet, oi?) mentre l’independentisme sobreviu a l’agonia de la seva primera nit electoral, jo ofego les meves hamletianes penes en l’equip del president demòcrata Barlet.
Deixo al vostre bon criteri regalar als vostres amics amants de la política el pack complert amb les 7 temporades. Hi trobareu allò que no sovinteja: compromís incondicional amb el país i amb l’equip, uns guions fascinants, uns personatges-polítics amics, grandeses a dojo i febleses mostrades amb resignació. M’he “baixat” un promig de dos capítols diaris des que l’Oriol Broggi va tenir la bona idea de recomenar-me la sèrie com a antídot contra tot. Vaig per la cinquena temporada. Confesso que no sabré què fer quan s’acabi. Dos temporades son uns 46 capítols, és a dir que cap a finals de gener quan parleu amb mi, si us plau, no m’ho tingueu en compte. Estaré fugisser, desviat, faré bromes sobre episodis i personatges que probablement desconeixereu (“Somrius com en Sam”, o “tot a punt CJ”, o “on és en Charlie?”, “Ets trist com en Toby” o “Bartlet for america”). Tot plegat, inconnex.
I es que a finals de Gener, quan tregui de la capsa la darrera sèrie de 4 episodis, en Mas estarà governant amb els “millors” un país que no ho és i en Duran coparà totes les hores de presència mediàtica beneint estratègies i presentant-se a tot fins la parusia (CJ ajuda’ns!!!). Els pactes i els discursos no destil·laran la noblesa, la raça d’en Bartlet, la oposició estarà esmolant les eines, i nosaltres perdonant vides per no ser acusats de sectaris, en nom de la governabilitat.
Com en un malson, voldré despertar d’un país de renuncies. Esperaré amb delit l’impossible: la vuitena temporada! Mai no arribarà, ho sé. A canvi tindré dret a criticar els primer cent dies del meu nou govern. O a defensar-lo de les crítiques. Tant se val, res com tornar a la dura realitat. Res com una bona dosi de “realpolitik”. I si no me’n surto, desenpolsaré “hermanos de sangre” o “pacífic” dos autèntics recitals de cinema bèl·lic per treure’m el mal cos. Si vis pacem, para bellum…
