Diu el refrany que a l’estiu tota cuca viu, però aquest estiu les cuques jo diria que ho han de tenir més difícil que mai, amb tanta calor. No sé si m’enrecordo ja del què és tenir fred i dormir ben tapada, aquest estiu se m’està fent llarg i feixuc, en part també pel clima periodístic, informatiu, social o digueu-li com volgueu.
Notícies negatives per tot, que si ens ve una crisi econòmica de cal ample, que si la sequera, que si puja la benzina però ara sembla que s’estabilitza per sota els dos euros, que si el dèficit, que si l’estanflació, que si els ofegats a la platja, que si el turisme omple les capitals europees, que si no els omple el suficient, que si cau l’escenari a Cullera i mata un noi ben jove (no hi ha dret), que si Rússia tanca el gas als alemanys, que si no el tanca, que si tal partit li diu el nom del porc a tal altre, que si crema un incendi a tocar, que si el Govern… Prou. Em cal de forma urgent un diari del bon rotllo, de fets positius, d’opinions no agressives, fonamentades, de veure la cara optimista de la cosa, de creure en la gent, de confiança. Perquè si em deixo portar, tanta negativitat se’m pot incrustar al moll de l’òs i no pot ser bo ni per a ningú.
Que una cosa és viure de les notícies, de fer-les, de necessitar la seva publicitat per pagar sous i despeses, i l’altra és viure informada, voler saber què passa, però de tot, no només d’allò dur, desgraciat, trist o sobre el que tinc nul.la o gairebé cap influència per poder resoldre. Hi ha bellesa en el món i no és a la portada dels telenotícies. Hi ha gent que fa, que pensa, que viu i es desviu pels altres, per la natura, per la ciència, per l’art, per l’ensenyament, per la saviesa, per l’alegria, més enllà de pensar en el seu melic o en la imatge que li retorna el mirall de la pantalla, vull saber-ne d’aquesta gent, vull llegir-la, escoltar-la, vull viure en l’esperança i no en la foscor. T’hi apuntes?
