El passat 28 de juny morí a Cambridge, Massachusetts (EEUU) l’historiador Thomas N. Bisson, gran coneixedor de la història medieval de Catalunya i autor d’obres rellevants i inspiradores. Pel seu interès i per la seva vigència, i també com a homenatge a la seva figura i obra, reproduïm l’entrevista que li feu el nostre col·laborador David Pagès i Cassú per al número 769 de la revista Serra d’Or (gener de 2024).
Algun cop ha comentat que per a estudiar i investigar l’edat medieval cal utilitzar la imaginació. Com es fa compatible la imaginació amb el rigor?
Tot estudi històric —i no només el de l’Europa medieval— requereix rigor i també imaginació. Això és especialment cert pel que fa a la història medieval, perquè les societats i cultures d’aquest període eren molt diferents de les nostres. Vivim en un món impulsat per forces i tecnologies que no existien fa 1000 anys.
Ha dit en més d’una ocasió que l’època medieval és molt interessant per a tot Europa.
De totes les històries remotes del món, l’Europa medieval és, sens dubte, la més ben documentada i la més estudiada pels historiadors moderns. Tenim l’evidència que ens permet veure —captar, entendre— com, de diferent de la nostra, era la societat europea en què es va originar la modernitat.
Per quin motiu atrau, encara avui, tanta gent?
Per què estudiem la història medieval? Per saber d’on venim. I, en el cas de Catalunya, per conèixer com es va originar la llengua catalana (l’IEC es va fundar per a respondre aquesta pregunta). També per a explicar com va començar la representació política (la pau, les corts), que Catalunya va iniciar molt abans que Espanya es convertís en un estat.
Ens ho podria concretar una mica més?
Temes com el poder i la formació dels estats, àmpliament ben estudiats al Regne Unit, França, Alemanya i als Estats Units, encara no ho havien estat gaire a Catalunya abans de Ramon d’Abadal i Ferran Soldevila. Això no treu la vàlua d’obres d’historiadors catalans, com Eduard Junyent, Jaume Vicens Vives o Anscari M. Mundó. La formació de l’estat no és l’únic tema de la història medieval.
La història dels castells, cavallers i dames és només una petita part de la història de l’Europa medieval. Tota la galàxia deu ser molt, molt més gran.
I tant! Inclou les creences religioses (principalment cristianes), l’edificació d’esglésies, la vida monàstica, la música, l’escriptura històrica, la imaginació i les lletres, el poder i els poderosos, el govern dinàstic (Oliba, Ramon Berenguer IV, Jaume I), els homes de coneixement i de pensament (Ramon de Penyafort, Ramon Llull). El ventall de grans personatges de Catalunya és inigualable a Europa. El que és cert, però, és que la construcció de castells als cims, als puigs, era una característica peculiar de l’experiència catalana (segles X al XII), com va demostrar Bonnassie.
Les llargues estades a Barcelona, investigant dades dels vells pergamins, li permeteren aprofundir en els seus estudis i tenir un bon coneixement de la llengua catalana.
Quan vaig arribar a Barcelona per primera vegada, el febrer de 1965, el primer dia de treball a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA) vaig trobar molts registres de comptes fiscals (majoritàriament, pergamins originals) que no estaven publicats i que eren completament desconeguts per mi. No n’havia trobat cap menció en cap publicació de recerca històrica. La meva pròpia edició d’aquests, el 1984, va esdevenir el principal llibre de la meva trajectòria professional.
Continuï vostè: La Pau i Treva de Déu, impulsada per l’Abat Oliba…
El meu treball sobre la pau a les terres de parla catalana es troba principalment en «The organized peace in southern France and Catalonia (ca. 1140-1233)», dins American Historical Review 82 (1977), pp. 290-311; i en The crisis of the twelfth century: power, lordship, and the origins of European government (Princeton 2009), pp. 474 i 499-511. Continuo creient que la pretensió dels barons catalans i dels castlans d’exercir lliurement la força coercitiva sobre els seus pagesos va ser contrarestada (en el debat a les assemblees) pel tema de la pau com una qüestió «d’interès públic». Aquest va ser un precedent de comportament polític, de governança per al parlamentarisme, a Europa.
I ara faci el mateix a partir de l’expressió «les corts catalanes…».
Vaig argumentar que les Corts de Catalunya es van originar durant els anys 1173-1214 en «The origins of the Corts of Catalonia», dins Parliaments, Estates and Representation 16 (nov. 1996), i aquest tema el vaig tractar més a fons en «Crisis of the tewlth century», cap. 6 de La crise du XIIe siècle (Paris 2014), pp. 374-383.
A voltes es diu que el paper històric de Catalunya en aquella època pot quedar amagat, o no prou visualitzat, pel fet que estava “integrada” dins la Corona d’Aragó. Hauríem de parlar més sovint de “Corona catalanoaragonesa?
No crec que l’expressió «Corona d’Aragó» desvirtuï la veritat que Catalunya era l’entitat principal d’aquest regne compost. El meu The medieval Crown of Aragon (Oxford, 1986) és, sobretot, una breu història de Catalunya, com he argumentat al llarg d’aquest llibre. La ‘Corona d’Aragó’ és un accident històric que data de 1150-62.
Les qüestions fiscals estudiades per vostè, especialment de l’època de Jaume I, han projectat molta llum sobre un tema que havia estat poc tractat per la historiografia catalana.
La fiscalitat era un tema central tractat pels principals historiadors d’Anglaterra i França (com ara Stubbs, Maitland, Fawtier) i aquesta és la perspectiva històrica en què jo em vaig formar. Això explica el motiu pel qual em vaig adonar de l’existència dels pergamins sense imprimir des del primer moment que vaig arribar a Barcelona. El Dr. A. M. Mundó, llavors empleat a ACA, va adonar-se del meu interès pels pergamins fiscals i em va oferir una inestimable ajuda.
El present i el futur de Catalunya només es pot entendre des del coneixement del passat…
A partir dels registres de la Catalunya medieval de després de l’any 1050, aproximadament, la tendència a la ”formació d’estat” és visible de la mateixa manera que a França i Anglaterra. Ara bé, la combinació del català parlat avui a les mateixes contrades com es testimonia des del segle X, l’accident dinàstic de 1410 i la unitat jurídicoadministrativa que mostren les Constitucions de Catalunya —totes aquestes coses juntes— fan que la reivindicació d’independència de Catalunya a l’Espanya moderna sigui històricament molt forta. La història de la Catalunya medieval és profundament rellevant en l’actualitat.
Quins personatges de la història de Catalunya, d’aquella època, li hauria agradat de poder conèixer de manera personal?
El comte Guifré el Pelós, Bertran de Castellet (cavaller de la Cort de Ramon Berenguer IV), Ramon de Caldes (degà de la Catedral de Barcelona), Jaume I, Ramon Llull, Francesc Eiximenis…
I de quins fets li hauria agradat ser testimoni?
M’hauria agradat ser testimoni, en l’època del rei Alfons I (1162-96), de l’elaboració del Liber feudorum maior i de la reforma de l’administració fiscal. També, conèixer quins van ser els rols directius de Ramon de Caldes i Guillem de Bassa en el període 1190-96.
Respecte a la història de Catalunya, té algun tema pendent d’estudi sobre la taula?
Actualment no treballo cap qüestió relacionada amb Catalunya, però dos dels meus antics alumnes, Paul Freedman i Adam Kosto, continuen publicant importants treballs sobre la Catalunya medieval. Després d’haver acabat jo mateix Crisis of twelfth century (2009), vaig tornar a una antiga investigació sobre Normandia. Del 2010 al 2020 vaig treballar en una nova edició d’una crònica llatina escrita majoritàriament a Le Mont Saint-Michel (1145-1186): The chronography of Robert of Torigni (2 vols. Oxford, Oxford Medieval Texts, 2020).
Quins aprenentatges podem aprendre de l’etapa medieval?
Potser la lliçó més important que aprenem és que la fe religiosa no es pot imposar per la força. Se’n podrien citar moltes d’altres, com ara la comptabilitat, inclosa la de partida doble, la banca i la notació musical.
Ha exercit la docència en prestigioses universitats. Quines lliçons principals voldria que haguessin après els seus alumnes?
La meva docència va sorgir de la meva recerca, de manera que els meus alumnes van aprendre història llegint fonts documentals, les mateixes que jo estava estudiant. Les queixes dels pagesos, que van ser les meves fonts a Veus turmentades, primer van ser usades a l’aula com a fonts per a treballar amb els estudiants. Segons la meva experiència, la docència i la recerca són dues cares de la mateixa moneda, però això no vol dir que aquells que no facin investigació, no puguin ensenyar bé.
S’ha esforçat molt per promoure l’estudi de la llengua i la història catalanes, tant a Berkeley com a Harvard.
Sí. Les seves biblioteques contenen col·leccions de cartes i documents medievals que hi tenen relació. Aquestes col·leccions van ser promogudes per filòlegs a Catalunya (i per l’IEC). Els interessava sobretot l’aparició de paraules catalanes en els registres a partir del segle IX. Joan Gili, el vostre genial poeta i llibreter expatriat, em va mostrar la seva pròpia col·lecció a Oxford (Regne Unit) l’any 1984. Aquesta col·lecció existeix avui a la Houghton Library de Harvard. M’agradaria conèixer altres llocs on hi hagués preservades col·leccions com aquestes.
Ens agradaria que comentés dues citacions seves: ”A Catalunya el concepte de nació passa davant del d’Estat” i “Catalunya ja era una nació estat el segle XII. Ja tenia trets d’Estat independent”…
Ja abans del 1200, el català era la llengua habitual parlada a les terres entre Perpinyà i Tortosa. El comte Ramon Berenguer IV (1131-62) dominava un poble, una llengua, una cultura, sense posseir encara un aparell administratiu. Alfons I (1162-96) i Pere I (1196-1213) van tenir cortesans (Ramon de Caldes, Guillem Durfort) de les obres dels quals es va formar una cosa semblant a l’administració.
En el seu llibre Veus turmentades, vostè hi explica com el concepte “d’interès públic” apareix per primer cop a Catalunya.
Com va poder el comte-rei imposar la pau (pax, pau) als barons i castlans als anys 1170 i 1180? No tenien el dret habitual d’extorsionar els camperols, de castigar-los? Crec que el concepte d’«interès públic» es va expressar primer, és a dir, argumentar, en assemblees de pau, on per primera vegada va ser un argument «polític» de debat.
Com ha seguit, des dels EEUU, els esdeveniments polítics viscuts a Catalunya aquests darrers anys? Com els segueix?
Malgrat els grans esforços de la doctora Victòria Alsina Burgués en els darrers anys, els nord-americans encara paren poca atenció a Catalunya. La majoria, probablement, la veuen com una part rebel d’Espanya, amb dret a ser derrotada o reprimida. La meva visió és diferent. Defenso la independència de Catalunya. El cas històric a favor és fort, l’argument jurídicoconstitucional en contra és feble, tot i que no pretenc ser-ne un expert, i l’argument econòmic en contra és molt feble. Espanya prospera econòmicament amb Catalunya o sense. Hauria estat més prudent que Espanya NO hagués judicialitzat el tema, sinó que l’hagués posat en mans d’una comissió representativa.
El seu apropament a Catalunya va molt més enllà dels estudis que hi ha dut a terme.
La meva estada professional a Catalunya em va comportar unes associacions i amistats meravelloses: amb Anscari M. Mundó i la seva dona, Eduard Junyent i Subirà, Agustí Altisent, Miquel S. Gros, Antoni Pladevall, Josep M. Font i Rius, Jaume Riera i Sans, J.M. Salrach i Marés, Mercè Aventín Puig, Gener Gonzalvo Bou, Lluís To Figueras, Flocel Sabaté i Curull, Maria Teresa Ferrer, Philip Banks, i molts altres. Vaig passar l’any acadèmic 1975-76 amb la meva esposa i les meves dues filles petites a Barcelona.
Si hagués de definir Catalunya en poques paraules davant de persones que desconeguessin del tot la realitat del país, què els diria?
Romanitzada, de cultura llatina; després, de frontera carolíngia, Catalunya té la seva llengua i cultura pròpies des del S. X fins a l’actualitat. No té una sinó dues literatures excepcionals: la medieval i la moderna. És per això que fa temps que demano que s’institueixi una càtedra de llengua i cultura catalanes a les universitats americanes.
Els somnis hi són per a esdevenir realitats. Quins són els seus?
Desitjo que alguna cosa del meu ensenyament —i el dels meus antics alumnes Paul Freedman, Adam Kosto, i Stephen Bensch—, pugui ajudar els nord-americans a entendre millor el lloc d’honor que li correspon a Catalunya en el món modern.
Què li ha ensenyat la vida, fins ara?
He après que la història és una assignatura valuosa i alhora difícil. Requereix imaginació, així com una lectura crítica de les fonts. Demana dedicació i paciència.
L’historiador Josep Fontana (1931-2018) deia: «Al passat no hi vas a buscar anècdotes per a entretenir-te sinó claus per a entendre el que passa avui. Si la feina de l’historiador no serveix per a entendre el món on vius, no serveix per a res». L’entrevista al Sr. Bisson també ens hi ha fet pensar.
