Jo en tinc tres de fills, tots nois ( en Vicenç, en Ramon i en Llorenç ). Així ho ha volgut el destí. I set fiols! (en Miguel, l’Alba, en Carlos, la Clara, La Maylis, enJordi i la Marta). Això ho han volgut els seus pares.
En parlem poc dels fills, al menys publicament. I ho són tot . Quan vaig tenir el primer, en Vicenç , vaig entendre perquè un pare pot donar la vida per un fill seu. Recordo amb claredat, que el matí després del part ,baixava pel carrer Muntaner direcció a la Clínica i em va venir al cap que em tiraría sota un cotxe si amb això li salvés la vida al meu fill. Ja em direu quina bestiesa, però recordo aquella sensació de felicitat plena, vinculada a l´entrega més absoluta.
Tinc la inmensa sort de treballar en una empresa fundada pels meus dos avis. En el meu cas, el sentit de trasmissió d’un objectiu compartit amb els meus predecessors és molt fort. El vidre m’uneix amb el passat i em fa part d’una cadena, petita però consistent. La història dels meus avis, i els meus pares m’uneix a uns llocs ( El Masnou, Vilademuls, Tamariu, Parets, al meu barri de Sant Gervasi, …) , a unes cases, a uns familiars, a uns amics , a uns records en comú que en mi continuen i perduren per sempre en els meus fills.
Ara que ja no els tinc , els meus pares se´m fan més presents que mai en els meus fills. Sovint penso que jo reprodueixo amb els meus fills el que els meus pares van fer amb mi. Intento estimar-los com bonament sé, amb la felicitat que dona compartir tants llocs comuns. La genètica cada vegada és més present amb l’edat, i m’agrada assemblar-me als meus pares (Ep, no amb tot obviament!, però m’agrada). També penso que els estic complaent en el que puc, i que en tot cas,des del cel de les ànimes bones, m’estimen més que mai i em perdonen les mancances.
Tots els meus fills porten els noms dels seus avis o besavis. Son bons nois ( i em fan sentir molt orgullós, com a qualsevol pare…) . D’en Vicenç puc dir que em sorpren la seva serenitat i la seva necessitat de justícia. És polivalent, complert , madur i serè. A més té una novieta andalusa molt trempada( catalanes, heu badat!). En Ramón és pura creativitat, trapella i noble. Li agrada viure al moment , sap donar molta pau i alegria … quan no està de mala llet! Ha tingut un munt de novietes però encara està per decidir qui se l’endurà ! En Llorenç dotat per tot allò que vulgui, és el que en diuen un Crack. Simpatic , curiós,” charmant”, sensible. Alguns comenten que ha heretat el caracter noble del seu avi matern!
Tots ells, ja estan , com qui diu, abandonant el niu. I soc feliç ( bé, una mica pesat, amb temes de seguretat: vigileu amb els cotxes, amb les motos…) veient-los partir inexorablement. El munt de records acumulats de la seva infantesa I adolescencia saturen el meu cervell sense lloc per la nostàlgia!. Prego a Deu per que faci que els nostres fills tinguin salut i per què siguin bona gent ( com diu l’Enric). De fet , només prego per això. Disfruto amb el record dels nois , m’encanta compartir el seu present i malgrat lo incert de tot plegat, m’apassiona pensar en el seu futur. Perquè hi haurà un dia, , si Déu ho vol, que ells faran d’anell de la cadena per tornar a reproduir amorosament l’etern destí dels homes, el meravellós cicle de la vida.
Enhorabona de tot cor si tens fills, si els penses tenir, o si els estàs esperant..
