Aquesta setmana ha estat marcada per l’anunci de noves mesures d’austeritat que s’aplicaran a Catalunya. Les més impopulars han estat l’anunci de la intenció d’introduir un tiquet moderador a sanitat i les de la Televisió de Catalunya. En aquest segon tema no hi entraré, perquè tant per les xarxes socials com als articles d’opinió hom pot observar un bon feix de piulades, sovint interessades i partidàries, tant a favor com en contra. Només diré que crec que no es pot analitzar des d’una perspectiva bicolor, sinó que s’haurien d’emprar els grisos per opinar sobre aquest tema, ja que, a la nostra estimada TVC s’hi poden aplicar moltes mesures per a guanyar eficiència (llegia una piulada on un amic meu es sorprenia com un magatzemer de TVC pot cobrar més que un tècnic superior de la Generalitat de Catalunya), però també és veritat que és un tema nacionalment molt sensible (fet que dóna peu a debats viscerals). A més a més, per assegurar-se que el tema ocuparia durant uns quants dies l’agenda mediàtica Mònica Terribas va advertir que el poble es podia quedar sense opi, que, ai las, es deixaria de retransmetre el futbol.
Tanmateix, jo volia parlar de la sanitat, on fa temps que penso que es podrien aplicar mesures que ajudarien a estalviar molts recursos públics sense necessitat de disminuir la qualitat del servei. Quedi dit d’entrada que jo estic a favor d’un possible copagament o tiquet moderador sempre que s’apliqui amb sentit comú. Acabar amb la cultura del tot gratis sí, perdre l’oremus tampoc. És a dir, que es garanteixi que els malalts crònics, els aturats o persones que, per nivell de renda, no poden afrontar la despesa, no hagin de pagar aquesta taxa. Tanmateix, entre aquestes excepcions cal aplicar-n’hi una, l’excepció de les excepcions, la del fumador. Tant en el cas d’aturats com de les persones amb baix nivell de renda és difícilment justificable que una persona fumadora, que té més risc d’ocasionar majors despeses al sistema sanitari que una que no ho és, prefereix destinar els seus diners a tabac que a la seva salut. Aquestes haurien de pagar la taxa religiosament encara que estiguessin aturades o comptessin amb un baix nivell de renda.
Però és que hi ha una altra mesura que podríem aplicar per reduir el dèficit sanitari i de la qual no en sento a parlar. No sé si ho saben, però som una població sobremedicada. A Catalunya, i en general a tot l’Estat Espanyol, els preus dels medicaments costen un 77% de la mitjana de l’OCDE, fet que fa que la potent indústria farmacèutica del nostre país faci un sobreesforç mercadotècnic per poder augmentar les quantitats venudes, tal i com apunta Ricard Meneu.
El sistema de patents provoca que només hi hagi una empresa que pugui comercialitzar els medicaments que ha patentat i, per tant, no tingui cap competència i pugui inflar el preu, actuant com un monopoli. Relacionat amb aquest sistema de patents, una de les mesures que sempre he trobat molt abusiva és l’empaquetament dels medicaments. És a dir, si el metge em recepta 6 dosis d’un antibiòtic, per què a la farmàcia venen caixes de 5 dosis i, per tant, me n’haig de comprar 10 dosis per a llençar-ne 4? Per què no obliguem a les farmàcies a vendre els antibiòtics en monodosi? Recordem que els pensionistes tenen dret al finançament del 100% dels medicaments i que la resta de la població al 40%. No és lògic pensar que aquesta seria una bona mesura d’estalvi?
Així doncs, crec que cal, d’una banda, reclamar la nostra autonomia en matèria de sanitat i exigir al Govern Espanyol que ens deixi aplicar el copagament o tiquet moderador i, de l’altra, que s’aprovi una llei que obligui a les farmàcies a dispensar els medicaments en monodosi per tal que aquests (finançats en bona part pel Sector Públic) deixin de malbaratar-se a les cases.
