Alguna cosa hi ha en tot el cas Palau de la Música que beneficia als 25 dels silencis, a els altres.
A força de titulars, de primeres planes, de primeres noticies a la televisió, s’ esta preparant l’abordatge dels bucaners al Palau. No en tenen prou de trepitjar les catifes de llana, les volen per a ells. I quin millor moment que aquest per consumar el robatori, el gran lladronici identitari.
Serà aviat i caurà com fruita madura. Com ha passat altres vegades, ningú gosarà oposar-hi resistència de tant massatge mediatic que han fet parlant de mala gestió, de manca de control, d’ entrepans barats i d’ autobusos atrotinats. Obvietats que tan sols cerquen l’acceptació de la intervenció.
Qui més hi perd en el cas Palau, no és la cultura, ni el mecenatge, aquest darrer ja quasi inexistent. Qui més hi perd és la família Martínez que va pagar un tub de l’orgue, per a què cada nota fos un clam d’afirmació. Hi perd la petita empresa que amb una aportació anual creia sustentar la cultura del país. Qui més hi perd és la societat civil catalana ara resignada a cedir per sempre més un símbol d’ identitat nacional, perquè els 25 dels silencis son amatents per entrar i fer-se’l seu. A la llum del dia i des de la legalitat.
Que se n’ha fet de l’ esperit de l’orquestra obrera del mestre Casals?. On haurem de cridar el cant de la senyera? On els cors de Clavé entonaran més dignes? La cavalcada de les walkíries restaran immutables veient com els 25 entren a l’ abordatge?. Quin gran botí.!
Us podeu creure que en tot el llarg i ample de les Espanyes aquest es el frau més cruent i flagrant que hi ha hagut en anys?. Evidentment no!. Així doncs que justifica la pressió de diaris, de televisions i de politics dels 25 i els seus amics de corda, si no el preparar una rendició incondicional, l’ acceptació que siguin ells els amos?.
Volien el Liceu i les Caixes i ja quasi les tenen, volen el Barça però resisteix. Volen el Palau i ara el tindran, perque diuen que a nosaltres ens enganyen amb plaques de llautó i tubs d’orgue.
L’ ocupació és va completant allà on el franquisme no podia.
Aquells que estimem els nostres simbols hem de sortir en defensa del Palau de la Música, identitat nacional colectiva i fer-nos dignes hereus de l’ esperit fundacional. No perdem un signe d’ identitat. Catalunya no en va sobrada.
Per els que seguim creient en la societat per reforçar la identitat, a Montserrat hi ha un orgue que encara li manquen tubs per a fer volar el Virolai arreu. Si ho voleu.
P.S.
Aquest matí de diumenge he trobat al Mercat de Sant Antoni, ben conegut pels barcelonins amants dels llibres de vell, un exemplar d’ escrits de Lluís Millet , fundador del Palau de la Música, amb el títol “PEL NOSTRE IDEAL”, que ha sorgit d’ entre els papers com volent afegir-se al comentari d’opinió, reafirmant la identitat nacional.
