Aquest 31 d’octubre s’havia d’aturar l’activitat. És bastant indecent que, en un dia com aquest, no s’hagi aprovat un Reial Decret perquè a Espanya fos no laborable. Hauriem d’haver pogut contemplar tots en directe un fenomen ben curiós. Un viatge en el temps. Això amb el que científics, escriptors i guionistes han fabulat en incomptables situacions.
El jurament de la Constitució per part de l’hereva a la Corona en el dia del seu 18è aniversari i la seva entronització com a Princesa d’Astúries ens transportava a la més absoluta antigor amb l’objectiu de demostrar que els Borbons i el Règim continuen. Que mai n’han marxat i que, a més, continuen mantenint el privilegi sobre moqueta, com abans. Com -gairebé- sempre.
En paral·lel, soroll de sabres mediàtics, judicials i polítics anticipaven les també antigues i recurrents set plagues d’Egipte si Sánchez signava una amnistia als independentistes a canvi de ser investit com a president del Govern. Dos mons, que en són un en realitat.
Tota la cridòria de la caterva cavernària contrasta amb com igualment el Règim manté intacte allò que el fa règim en sí mateix, almenys pel que fa a la moqueta. Ara bé, l’estructura institucional de l’estatus quo, de tan en tan, ha de combatre en el torcebraç de la pulsió popular. I tot i partir d’un clar avantatge, no sempre guanya. O no del tot.
L’1 d’octubre del 2017 va tenir una càrrega simbòlica monumental per molts motius, en aquell dia -i les setmanes posteriors- s’escenificava el “ja n’hi ha prou” d’un país que s’havia sentit maltractat de manera sistemàtica i secular. La reacció de l’Estat ja la sabem tots: policia, jutges, repressió i menyspreus. “A por ellos” que ha acabat essent un “a por todos” perquè Podemos també va ser filtrat per la claveguera i ara veiem com les seus del PSOE apareixen decorades dia si dia també amb proclames reaccionàries.
En més o menys mesura ningú es va lliurar de la sacsejada que va suposar l’1 d’octubre. Des del desprestigi més absolut de la monarquia -que la mateixa família Reial s’ha cuidat de cultivar amb ganes-, passant per la gairebé desaparició de Ciutadans i, sens dubte, de tots aquells que van ordenar la repressió des de la cúpula del PP. Només per a tot això, dir que l’1 d’octubre no va servir per res ja és una fal·làcia i, de fet, una mentida com una casa. Evidentment, no és el que se n’esperava pels qui van promoure el Procés polític i ni molt menys pels qui el lideraven, òbviament. Però és innegable que en són conseqüències més o menys directes.
El que es volia era acabar amb els greuges per la via del reconeixement de Catalunya com a subjecte polític plenament emancipat i els drets que se’n deriven. I és evident que aquest màxim no ha arribat en els termes que alguns esperàvem i anhelem. Ni sembla previsible que arribi a curt termini. No obstant, el pacte d’investidura de Sánchez -i molts dels acords dels últims anys-, amb l’amnistia a totes les persones represaliades com a mascaró de proa, suposa un pas endavant important respecte el que ja es va pactar el 2019 amb la conformació de la Taula del Diàleg i el reconeixement de l’existència del conflicte polític entre Catalunya i Espanya.
Tot plegat són manifestacions de les rèpliques d’aquell l’1 d’octubre, amb un delay de sis anys, que van cristal·litzant en acords d’intens i extens calat polític, també simbòlic i, de fet, encara és d’hora per avaluar-ne tot l’abast.
Que ningú digui mai més que l’1 d’octubre no va servir de res. Si més no, el que és segur, és que es va aconseguir accelerar el(s) temps.
