Ara que ve Nadal, i sempre pensant a fer un bé a la societat, m’agradaria fer un parell d’apunts lingüístics sobre mots controvertits que sovintegen en les converses d’aquests dies. (Per cert, que si hi ha canalla al voltant, prohibiu-los de totes totes que llegeixin aquest article, pel bé de la prolongació de la seva infantesa.)
Un primer apunt és sobre el mot cagatió. Cagatió és una paraula que existeix, però que no significa el que alguns es pensen. El diccionari normatiu català, el DIEC, ni tan sols recull el terme. Però sí que ho fa el DCVB, que defineix cagatió així: “Acte de fer cagar el tió la canalla en la nit de Nadal. Es propi de la diada lo fer caga-tió a la canalleta, Serra Calend. folkl. 330”. Així que el cagatió és l’acte de fer cagar el tió. Però el tronc no es diu cagatió, sinó tió a seques. Si hi ha algun escèptic entre els lectors, el remeto al diccionari normatiu, el DIEC: “tió 2 m. [AN] [IMF] Tronc que per Nadal hom fingeix que, picant-lo, arriba a cagar dolços i altres regals. Fer cagar el tió.”
Un altre terme molt maltractat durant aquestes dates és el de cagar. Fins on jo sé, cagar i fer cagar no són el mateix. Entre els dos conceptes s’obre un petit abisme. El grup Manel, que en qüestions de llengua moltes vegades la toca amb encert, a la cançó “Els guapos són els raros” –el títol no gasta un català gens normatiu– parla d’un noi que “es farà fer un penis més gros”. Repetim: no es farà un penis més gros (potser no sabria com), sinó que se’l farà fer. Amb cirurgia que no s’aplicarà ell mateix, sinó que li aplicaran. De fet, si reculem unes línies, llegirem en els dos exemples previs, extrets de diferents diccionaris, que es produeix unanimitat: “fer cagar el tió” (DIEC) i “fer cagar el tió” (DCVB).
Així doncs, si tenim en compte alhora les dues observacions suara esmentades, ens adonarem de diversos graus de disbarat lingüístic segons quina sigui la combinatòria. El més gros seria parlar de “cagar el cagatió”, activitat que es presumeix força dolorosa. A mig camí n’hi ha dues més: “cagar el tió”, tan dolorosa com l’anterior, i “fer cagar el cagatió”. La combinació encertada de mots és, per eliminació, “fer cagar el tió”.
Com que els paranys lingüístics durant aquestes dates són nombrosos, remeto el lector curiós a la lectura d’un article meu pretèrit, en què se censuraven amb acritud mots com espumilló, Nit Bona, els Nadals i termes per l’estil. I no abaixeu la guàrdia, que la cavalcada i els noms dels Reis són plens de bones intencions amb què estan empedrats els camins cap a l’infern.
